Gràcies, Narcís!

8è EGB Escola J,. Vicens Vives Roses (curs 84-85)

Avui és un d'aquells dies en què em cal, imperiosament, dir gràcies. Dir gràcies a una persona especial: a un mestre que es jubila de les aules. Un mestre, però, que no es retirarà mai de la seva vocació, malgrat totes les pedres que la vida li hagi anat posant en el camí i malgrat el desig imperiós, que segur que té, de prendre distància física d'aquest món en ebullició i evolució constant que és una escola. 

En Narcís Torró va ser un dels meus primers MESTRES: un mestre vocacional, carregat d'il·lusions, projectes i coneixements; un mestre d'aquells que deixen petjada, profunda i inesborrable. Probablement culpable, juntament amb el meu pare,  del fet que, lluny de desenvolupar un odi visceral per l'ensenyament i les aules, acabés sentint fascinació per la llengua  i per la pedagogia -i no sabria dir en quin ordre-.   

Quan jo estrenava la segona etapa de la meva EGB en aquella escola de Roses (el Vicens Vives) que encara anava en bolquers (però que va apostar de manera ferma per la immersió lingüística a les aules i per engrescar tota la comunitat en projectes extraescolars), en Narcís va ser un dels primers líders. El mestre atent, ferm, amb il·lusió i capacitat d'engrescar. El mestre que sabia escoltar, però, també - i sobretot-  sabia fer-se escoltar. Un mestre que ens dictava versos de Machado i de Sagarra o proses de Josep Pla o de Unamuno amb tanta naturalitat que, si més no jo, esperava amb delit sentir la seva veu amanyagant les paraules.

Però en Narcís no només ensenyava llengua. Fora d'hores ens ajudava, com altres mestres (en Ricard, en Tomàs, en Vila...),  i pares i mares que hi deixaven també la pell, a fer escola d'altres maneres: ens animava a fer teatre (dos cops cada curs fèiem festival a la SUF!), ens acompanyava quan calia a les competicions esportives escolars, a les sortides... Ens ensenyava a tenir il·lusions!

Han passat una bona colla d'anys. En Narcís va deixar l'escola de Roses. Va ajudar a posar-hi els fonaments alhora que ell posava els fonaments del seu propi ofici. Els deixebles d'aquella etapa li devem molt. Dubto que n'hi hagi cap que no el recordi amb un somriure i que no tingui, encara avui que han passat tants anys, un adjectiu amable per dedicar-li. De la mateixa manera, difícilment cap company d'aleshores en podrà dir cap maldat: segur que va ser una bona baula en aquell projecte d'escola.

Fa molts anys que en Narcís va canviar Roses per Vilafant com a destí professional. Anys plens de canvis significatius, tant en  l'àmbit privat com en de la feina. I en Narcís ha continuat fent la seva feina, contribuint a educar nens i nenes que han anat creixent i que, de ben segur, més d'una vegada hauran tingut o tindran un record amable per la tasca pedagògica d'en Narcís.

Gràcies, mestre!

Que tinguem sort

PS: Dubto que en Narcís corri per les xarxes, però tant és; de fet, ser agraït amb les persones que tenen alguna part de culpa en haver-nos fet com som sempre és bonic. D'una manera o altra, sé que les meves paraules li arribaran.