(Re)incorporació tardana

M'he incorporat tardanament. Cap problema. Potser, bromejo amb els companys de claustre, necessitaré un PI (pla individualitzat) per recuperar el temps perdut i posar-me al dia! Ves que no m'hagin canviat les sigles, els currículums i les programacions en aquest curs i mig d'absència! Però, avantatges de l'edat, arribo amb el rodatge fet i moltes ganes d'aprendre ràpid. No m'arronso. El centre és nou per a mi, però la sopa d'all fa massa anys que està inventada. He tornat a les aules. Coses de la vida i de la política. De fet, simplement m'he reincorporat a la meva plaça docent, un lloc que encara no havia arribat a ocupar quan vaig sucumbir a una aventura que n'ho m'ha anat, malgrat el final precipitat, gens malament. Un parèntesi laboral que m'ha permès continuar aprenent i explorar habilitats diferents de les que normalment treballo. I conèixer altres persones i perfils. 

Setze mesos enrere havia acceptat fer un pas enrere; un canvi necessari per observar amb distància l'ofici i agafar alè, però també un pas endavant per conèixer de primera mà la complexitat de l'administració municipal. S'ha acabat. Cap recança. Ni me'n desdic ni en renego. Ha estat un itinerari personalment positiu:  treballar al costat d'un veritable equip en què la comunicació i el respecte han estat la clau no s'ha de menystenir. Hem treballat amb ganes, il·lusió i compartint projectes. I amb una premissa clara: l'absoluta necessitat de compartir la informació i d'estendre la mà. Aquests valors no són els més estesos: què us n'he de dir! Continuarem arremangant-nos, que la feina no es fa sola...  Sort a tots els bons companys que deixo! Continueu donant sentit al vostre camí diari! Ja sabeu on sóc: les portes s'ajusten, però no es tornen a tancar mai del tot per a aquells amb qui compartim etapes del viatge.

Per a mi, s'ha acabat. Però després d'un adéu ve una altre principi. Des del primer moment vaig partir d'aquesta premissa: una incursió passatgera en un món que no és ben bé el meu (però que respecto i m'atrau) amb un horitzó sempre clar a curt termini. L'horitzó sempre ha estat tornar a les aules de l'institut, a compartir afanys amb els col·legues del meu món, a conviure amb l'adolescència que no cessa neguits i reptes.  Ho enyorava, és clar.

Per això, malgrat aquest sotrac i la urgència d'un retorn previsible, però no previst encara, em faig creus que hi hagi tanta gent a qui li costi tornar al seu lloc. Cal saber molt bé d'on venim i quin és el valor que donem a les coses per a ser capaços de viure, entendre i fins i tot propiciar els canvis... El fracàs és no saber-ho veure i no voler-ho entendre. I aferrar-se a l'insubstancial per continuar construint castells en l'aire i quimeres. Quin mal viure, no?