Seny i rauxa

Quan era adolescent i no m'estimava gaire, em podia fer plorar la lletra d'una cançó ("Com t'ho podria dir, perquè em fos senzill...") i encimbellar-me una mirada fugaç, caçada furtivament, d'aquell noi que m'agradava. Un  dia no valia res i l'endemà m'havia de menjar el món. Passava de tot a res, del cim més elevat a la fondalada més fosca. 

L'adolescència és un capítol de la nostra vida fet de llums i d'ombres. Les passions viuen un daltabaix frenètic i continu quan aprenem, maldestrament, a fer-nos grans. Patim i fem patir mentre busquem, sense fer gaire cas de les brúixoles ni dels mapes, el camí que ens duu a ser adults. Ser adolescent comporta un punt indestriable de rebel·lia, una gosadia descarada, la necessitat imperiosa de posar en qüestió qualsevol norma i la voluntat temerària d'experimentar. L'adolescència, però, és una malaltia que es cura amb l'edat. I que generalment no deixa seqüeles, encara que en alguns casos es cronifica. Per sort o per desgràcia, aquella muntanya russa emocional en què viatgem els anys d'adolescència es redreça poc a poc i, sisplau o per força, qui més qui menys apren a comptar fins a deu abans de dir segons quines coses, a valorar les conseqüències de segons quins actes o a transgredir des de certa posició de confort perquè el sentit de la responsabilitat, ai las!, ens posa a lloc. La majoria deixem de ser emprenedors en potència, aventurers forasenyats, somniadors il·lusos. El seny, en molts casos, s'imposa a la rauxa. Però si som prou vius, podem esquivar el fracàs que representa amotllar-se a aquest destí que ens podria encotillar i seguir gaudint, jugant, vivint... La vida no és, sortosament, tan simple, previsible i planera. I aprenem a conviure amb les nostres contradiccions i febleses i, si l'entorn ens hi acompanya, traiem partit de cada moment fent el miracle que seny i rauxa puguin conviure sense abocar-nos al precipici. Tenim dies i moments de desencís, rampells feridors, dubtes que paralitzen i errors irreparables... però aprenem a viure amb les nostres febleses i a entendre que necessitem dels altres per a fer-nos forts allà on nosaltres no en som prou.

Si més no, m'agrada pensar que és així... perquè en aquest món que ens envolta no sempre el devenir dels fets és prou lògic i la realitat s'entossudeix, sovint, a superar la ficció. I convivim amb adults que no han après a fer-se grans.