Em faré un xarop de lletres amb
les paraules no dites i els desitjos ofegats. I en prendré una cullerada ben
plena per guarir-me de tu cada cop que t’imagini lluny de mi.
I prendré de nou alè en els
somnis impossibles de les nits eixorques que em torturen des que et vaig saber.
Potser algun dia naufragaré sense
remei en les aigües tèrboles que m’arrosseguen cap a tu. Potser el meu cos es deixarà anar en la
tempesta. I potser tu, diligent o per atzar, en recolliràs les
miques... Però no sabràs mai les raons del
meu naufragi.
La fal·làcia ets tu o,
simplement, és capciós això que sento? Se’m
desdibuixen els límits. I jo mateixa em
dissipo en aquesta boira que m’engoleix quan abaixo la guàrdia. Aleshores temo haver
de plegar veles abans d’arribar a port. Però el vent canvia sempre de
direcció...
Il·lusa, de nou m’aboco il·lusionada
a la meva/teva quimera: probablement el
meu bàlsam no pot ser sinó el dolor mateix d’estimar-te. Et vull sense que ho
sàpigues. Ets el meu deliri íntim. Callo la teva existència tàcita perquè em fa
por que te m’esvaeixis si et dic. Et sé.
I n’hi ha prou.
Yves Jamait, Quitte-moi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada