15 de febrer de 2018

No-poema d'un amor que és o no és



Em faré un xarop de lletres amb les paraules no dites i els desitjos ofegats. I en prendré una cullerada ben plena per guarir-me de tu cada cop que t’imagini lluny de mi.
I prendré de nou alè en els somnis impossibles de les nits eixorques que em torturen des que et vaig saber.
Potser algun dia naufragaré sense remei en les aigües tèrboles que m’arrosseguen cap a tu.  Potser el meu cos es deixarà anar en la tempesta.  I potser tu,  diligent o per atzar, en recolliràs les miques...  Però no sabràs mai les raons del meu naufragi.
La fal·làcia ets tu o, simplement,  és capciós això que sento? Se’m  desdibuixen els límits. I jo mateixa em dissipo en aquesta boira que m’engoleix quan abaixo la guàrdia. Aleshores temo haver de plegar veles abans d’arribar a port. Però el vent canvia sempre de direcció...
Il·lusa, de nou m’aboco il·lusionada a la meva/teva quimera:  probablement el meu bàlsam no pot ser sinó el dolor mateix d’estimar-te. Et vull sense que ho sàpigues. Ets el meu deliri íntim. Callo la teva existència tàcita perquè em fa por que te m’esvaeixis si et dic.  Et sé. I n’hi ha prou. 


Yves Jamait, Quitte-moi

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?