Un més...

Avui faig anys. I no passarà res d'extraordinari: de fet, tan sols és un dia més, però amb sensacions que em remouen i un cert pessigolleig involuntari a l'estómac. Suposo que és inevitable encarar-se amb la necessitat de passar revista als dies que s'han anat enfilant en aquest any i fer-ne balanç. I m'adono que no tinc motius per queixar-me de la meva sort: sumo un any més al calendari amb nous petits reptes assolits, la feina que m'agrada en un entorn acollidor, l'escalf de la meva estupenda família sempre present, i els amics que, merescuts o no, hi són sempre quan fa falta. 

Ja sé que no m'han passat grans coses més enllà de tenir la millor de les companyies, veure créixer els meus fills, tenir els pares a prop... estimar i saber-me estimada. Però he continuant aprenent: dels meus alumnes, dels meus companys, dels petits entrebancs de la vida, dels moments feliços, de les llums i de les ombres.

Aquest diumenge assolellat que m'ha tocat propicia una celebració tranquil·la en família. L'aprofitarem per fer una pausa i prendre aire.

I demà començaré a caminar, tan serenament com pugui, per continuar assolint els meus reptes de sempre i per encarar-ne de nous. Qui sap què em portarà aquest any!

Gràcies a tots vosaltres per ser-hi!