Adeu 2020! Bon vent i barca nova!

Ha arribat aquella hora en què tocaria fer balanç i lamentar els propòsits no acomplerts i tots els altres que no han passat  de ser tan sols un intent o paraules buides per falta de voluntat (o de potestat!). Però aquest any tampoc tindria massa mèrit posar-nos a desgranar les misèries particulars dels desitjos que hem hagut de deixar estar  ja que la situació general no ens ha donat gaire marge de maniobra. Qui no es consola és perquè no vol, ja se sap!

També seria moment de tornar a refer els propòsits amb l'esperança que, aquesta vegada sí, seran més realistes i més abastables, que ja som prou grans per saber que no cal insistir a fer-nos quimeres i maleir-nos després per no haver aconseguit impossibles. No hi tornaré a caure: igual que sé que mai no faré metre setanta-cinc, també sé que no correré mai una marató ni heretaré de cap hipotètic "tio" a l'Havana...

En lloc d'això, però, vull deixar de banda les misèries personals i col·lectives, perquè, òbviament, aquest no ha estat el millor any de la meva vida, i, malgrat tot, m'ha dut moltes vivències positives. Ha estat l'any en què tots plegats haurem après a observar amb una altra mirada, a somniar amb els peus més arrelats a terra, a gaudir els petits instants, a viure més endins nostre.

I això és el que de cap manera vull perdre: els moments d'introspecció, les sortides prop de casa, el gaudi de les estones de llibertat a l'aire lliure (que ens han fet més lliures que mai), l'escalf de la petita  família compartint taula, manta i sofà, el trucar-nos amb els pares més d'un cop al dia, el saber-nos més a prop que mai d'alguns malgrat la distància...

I tampoc vull esborrar en l'any nou la felicitat de les noves experiències (que també n'hi ha hagut, perquè ens ha tocat reinventar-nos una mica a tots!) o  la sort de tenir uns companys de feina que ajuden a fer les coses fàcils perquè saben que sense l'equip, no som res. I agraeixo també el privilegi de tenir una feina que m'agrada, malgrat que mai no ens posen les coses fàcils i que sovint ens toca remar amb vent en contra sense brúixola ni timoner i procurant no perdre els rems en l'intent. De la família, ja ni en parlo: sobreviure al confinament entre les quatre parets de casa va ser com vèncer els jocs de la fam... i en vam sortir ben victoriosos (i units).

 

Només em dol no poder ser físicament més a prop de la resta de la família, dels grans que ens enyoren -però s'ho callen per por de fer nosa o d'atabalar-nos-, i dels petits -que creixen massa ràpid-, i fer-los els petons i abraçades que el cor em demana... 

 

Però ja tindrem temps de rescabalar-nos-en. Comencem any. Nosaltres som els mateixos, però ens mirarem la vida amb unes altres ulleres amb què les petites coses prendran una nova dimensió. I esperarem que els vents ens siguin més favorables per tornar a navegar a tot drap.

M'agradaria creure que serà així: aquesta és la gran lliçó que m'emporto del 2020.

Mentrestant, bon vent i barca nova!

Feliç any 2021!

 

"Bon vent i barca nova!", Ovidi Montllor.