Reminiscències

En Joan llegeix en veu alta, àvidament, totes les lletres que troba. Tant li fa si estan del dret o del revés. I va confegint ràpidament paraules que ja no li diuen gaire res. Una estona abans s'entretenia a la finestra amb la mirada clavada a un horitzó que se li desdibuixa des de fa dies. Mentre assenyalava algun punt inconcret parlava amb vehemència i gestos ferms de projectes indefinits i indefinibles. Als seus designis difusos sempre hi ha recs o canals, parets o obres a mig fer, i aigua. A vegades també hi ha reminiscències d'alguna aula. Poca cosa més en podem rescatar. 

Parla molt, però ja no diu gaire res. Tot i això, manté la picardia i encara és capaç de picar l'ullet i respondre amb evasives, llocs comuns o altres preguntes quan se li fan preguntes que ja no troben resposta en el seu cervell desendreçat. Fa bondat només a mitges. I no li fa res de reconèixer-ho quan li pregunto. Perquè en algun racó del seu cap a les fosques encara s'hi encén, de tant en tant, una bombeta petita.

Menja amb fruïció i un posat de nen entremaliat que fa una malifeta els petits caramels d'eucaliptus que la mare li dona quan el visita. Alguna vegada se'ls treu de la boca per ensenyar-nos meravellat com es van fent petits a cada llepada. No li trauran pas la gana: no sap si ha esmorzat o si és hora de dinar o sopar.

Me'l miro amb tendresa i m'adono que li he fet més petons en un any que en tota la meva vida. I que ell, me'ls torna en la mateixa mesura, sense fer-se pregar gens ni mica: un a cada galta sempre. Tant és si em posa nom o no. Encara hi soc.

Sento que està agraït perquè l'hem vingut a veure, encara que moltes vegades ens vulgui aviar quan fa poc que hi som, ansiós de rodar al seu aire pels passadissos que l'acullen i on es perd, dia sí, dia també. 

I me'n vaig sense mirar gaire enrere perquè em dol veure com el pare, abans ferm i decidit, es va fent petit, petit, mentre es desdibuixa entre el ser i el no ser.