6 de novembre del 2011

No m'agrada

M’agrada / No m’agrada. Que senzill sembla, oi? Poder reduir la immensa complexitat de la realitat a un binomi tan simple! I oblidar que la majoria de les manifestacions d’aquesta realitat que ens ateny, ens fa ser i ens aclapara són polièdriques, amb facetes, si no ben ocultes en l’ombra, boiroses, difuses, intangibles i fins fungibles!   

Deu fer, més o menys, una quinzena que m’entretenia en aquestes disquisicions prou estèrils -no ens enganyem!-, però fins ara encara no havia fet el pas de donar forma concreta als meus gustos i “disgustos”. El cas és que acabo de decidir-me a fer el pas, tímidament i sense grans pretensions... i com en aquell acudit en què algú havia de donar dues notícies i els receptors decidien rebre primer la dolenta, jo començaré també per allò que em desagrada...
En descàrrec meu diré, però, que a vegades em falten arguments per justificar tant algunes de les meves fòbies com, evidentment, també algunes de les meves fílies. Deu ser que sóc humana!

NO M’AGRADA

Em contindré, seré breu: només esmentaré algunes, poques, de les coses que em superen i, fins m’exasperen... i adverteixo que l’ordre en què esmento els elements és absolutament aleatori. Tampoc no cal fer gaire cas de l’àmbit on situï els causants dels meus “no m’agrada”. Aviso que no hi ha ordre ni concert en aquesta pluja d’idees...
No m’agraden:
-Els pares a temps parcial que deleguen tota responsabilitat educadora en els altres. Alguns -pobrets!- s’adonen massa tard que s’ha de saber dir no i obliden que educar no és consentir.
-Que el senyor Papandreu surti sempre rialler a la foto, com si se’n fotés de tot el món, malgrat la que ens plou a sobre... Que no va amb ell la cosa? És clar que tampoc no em fan el pes les rialles postisses i insolents dels líders del G20 en les seves escenificacions opulentes mentre debaten com salvar el món.
-Que els bancs es queixin perquè els seus beneficis aquest any han estat menors.
-Que alguns polítics massa amics de les fotos hagin confós la seva ocupació amb una campanya electoral permanent on cada dia puguin canviar de parer i idear una frase enginyosa (buscant un “trendingtopic”?) sense por de quedar retratats i menystenint la intel·ligència, el criteri i el sentit comú dels ciutadans...
-La “política de globus sonda” sense rumb més enllà de les tisorades.
-Els indignats “antisistema” que viuen a costa del sistema.
-Els que fan campanya perquè no es voti, o pel vot en blanc i obvien que aquesta és la via més segura perquè res no canviï i els forts es facin encara més forts.
-Que en una ciutat com Figueres, on la clientela francesa ve a omplir-se l’armari i el rebost, molts dependents i dependentes amb prou feines sàpiguen dir “Bonjour!”

Tampoc no m’agrada que prohibeixin aparcar en tot un tram de carrer on abans s’aparcava sense problemes amb l’excusa del benestar dels ciutadans i que el resultat final de tal maniobra sigui que els veïns en sortim ben malparats! M’explicaré: Sota casa meva, hi ha un carrer de direcció única on abans convivien vianants caminant per les voreres estretes, cotxes aparcats sense infringir cap norma i  vehicles circulant per l’asfalt a velocitat moderada.  Ja fa un temps, en l’anterior mandat, es va decidir que aquest tram de carrer era massa estret i que no permetre estacionar-hi ho deixaria tot més endreçat. Resultat: ara hi ha menys places de pàrquing (en un barri que no és, essencialment, comercial), els vehicles hi corren més, les passades de frenada a la cruïlla són més estridents, i les voreres estan permanentment envaïdes de vehicles que no deixen circular els soferts vianants. I això s'ha agreujat especialment d’ençà que s’hi va obrir una escola de ball. Es veu que la mainada es cansen tant quan ballen que els papes no poden tolerar que facin dues passes a peu! 
Rectificar és de savis, no?

27 d’octubre del 2011

Parlar, escriure, pensar...

He rellegit aquestes paraules d'Ovidi Montllor i he pensat que hi ha coses que estan lluny de canviar, o que si ho fan, no és per millorar:
"Hi ha gent a qui no li agrade que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrade que es parle, s'escriga o es pense."

17 d’octubre del 2011

M'agrada / No m'agrada

M’agrada / No m’agrada. Que senzill sembla, oi? Poder reduir la immensa complexitat de la realitat a un binomi tan simple! I oblidar que la majoria de les manifestacions d’aquesta realitat que ens ateny, ens fa ser i ens aclapara són polièdriques, amb facetes, si no ben ocultes en l’ombra, boiroses, difuses, intangibles i fins fungibles!   

28 de setembre del 2011

Com un conte de Calders

Em devia perdre alguna lliçó fonamental en el manual per aprendre a entendre aquesta societat on m’ha tocat viure! O és que sóc inepta a l’hora d’assimilar algunes coses... Però m’hi perdo.

Temps enrere les ments pensants del nostre galdós sistema haurien considerat que ja progressava adequadament malgrat les meves mancances evidents -al cap i a la fi, un pas endavant és sempre un pas endavant, per petit que sigui-. Resultat: com tants d’altres soferts ciutadans, hauria pogut acabar naufragant enmig de l’oceà incontrolable del cafè per a tots! Sigui per sort, per casualitat o per mèrits propis, per ara encara no m’hi he ofegat, però no són pas pocs els ciutadans que van creure en quimeres i van ser arrossegats als fons del “quieroynopuedo”! Ens vam creure que érem rics, i va resultar que érem rucs! Uns, és clar, més que no pas d’altres.

Sembla que després d’haver-ne sortit tots escaldats, hauríem de vigilar més que mai de no tornar a deixar-hi la pell. Però en alguns llocs es continuen repetint els mateixos errors, les mateixes males pràctiques... el mateix endèmic malbaratament de recursos i d’energies. La setmana passada escoltava la ràdio anant cap a la feina i no donava crèdit al que sentia: una noia explicava com, després d’un any d’haver informat degudament a l’organisme pertinent del canvi en les seves circumstàncies personals que li impedia seguir cobrant el PIRMI (per sort seva!), continuaven ingressant-li cada mes els diners. Semblava un conte de Pere Calders: després d’un via crucis per aconseguir finalment contactar amb qui havia de gestionar-li el canvi, veia impotent com no podia fer més que anar desant en un calaix uns diners que no eren seus. Només li quedava l’esperança que quan algú es dignés a posar ordre no li’n reclamessin els interessos!

Perquè no anem a l’arrel dels problemes: les males gestions, l’economia submergida, les administracions caòtiques, l’especialització excessiva que ha convertit a una bona part dels treballadors en especialistes en no saber què fer...?

Senyor, quin país!

13 de setembre del 2011

A fer els deures! (Article publicat a Hora Nova el 13/09/11)

Comencem i ja tornem a la cançó enfadosa de sempre: molts encara tenen tots els deures per fer. Alguns encara tenen la gosadia de proclamar a tort i a dret que això no va amb ells. I la feina endarrerida fa de mal casar amb pronòstics de millora i objectius que ens vénen massa grossos!
El veritable inici d’any es dóna ara, a l’inici de curs, més que no pas en el trànsit del gener. És hora de casar horaris impossibles, de replantejar agendes, de retrobament i/o de xoc amb la realitat. Recordeu que un 31 d’agost ens en vam anar a dormir sent rics (globalment, s’entén) i capaços de menjar-nos el món, i ens vam llevar el setembre pobrets, desorientats i, pitjor encara, culpables o, si més no, culpabilitzats? Però som prou grans per saber que hi ha moltes culpes per repartir i no menys esquenes mereixedores de parar els cops. I no tots ho fem tot malament. Partint d’aquesta premissa,amb tot, cal acceptar i practicar la crítica i l’autocrítica. Si som capaços de començar a entrellucar individualment de quin mal patim, podrem començar a progressar adequadament com a col·lectivitat. Sempre que cadascú faci els seus deures.

Com que al comú dels mortals se’ns escapen moltes coses malgrat les amenaces que cada dia ens aclaparen des dels mitjans, no ens queda cap més remei que cuidar-nos de casa nostra i mirar de mantenir-la endreçada. A bodes em convides! Com si fos tan fàcil enmig de tanta estisorada institucional, recessió monumental i indignació global. Però bé hem de poder fer-hi alguna cosa. Potser n’hi hauria prou amb començar a dir les coses pel seu nom, i assumir les responsabilitats que ens toquen. Els ensenyants ens dedicaríem a ensenyar, els pares i la societat en general a educar, els polítics a governar...

Dies enrere llegia unes paraules molt sàvies d’un home senzill, sabedor que la riquesa no es compon de béns materials, sinó de l’amor al país i al que ens és més pregon. Recordava la principal ensenyança del seu pare: per a ser ric, abans calia aprendre a ser pobre. Quina gran veritat! Aquest país ha cregut massa en els venedors de fum; hem viscut com rics sense haver-ne après i, el més greu, sense ser-ne! I tanta riquesa etèria ens ha arrossegat cap a la manca progressiva d’esperit i el menyspreu de l’esforç. Aquests són els pilars sobre els quals s’han bastit no poques quimeres. I la cirereta del pastís sovint ha estat la demagògia. Per exemple, darrerament s’’ha parlat a bastament del patrimoni dels nostres polítics; sincerament: tan important és el que tenen? Aquestes dades són i seran sempre relatives perquè se’ns escapen massa circumstàncies per analitzar-les degudament. El que importa de veritat és el com: de quantes bandes cobren simultàniament, l’acumulació de càrrecs... en definitiva: saber si fan bé la feina i si els incentius que perceben a canvi estan prou justificats. Com en qualsevol feina.

Escombrant novament cap a casa, no em puc estar de recordar el paper de l’educació a l’hora de canviar l’estat de les coses. Però, alerta: els ensenyants només hi podem posar un petit gra de sorra. La nostra feina és ensenyar. L’educació és una qüestió molt més complexa amb molts agents implicats i que comença i acaba en les famílies. I aquesta és una tasca que no admet renúncies ni delegacions. Ens posem a fer tots plegats els deures?