Qui espera, desespera (o la necessitat d'enfocar bé).

Ahir vam fer tutoria amb els meus alumnes de batxillerat. Tocava parlar de l'ansietat que produeixen els exàmens, de què la produeix i de com es pot gestionar per superar el bloqueig o el desànim. Molta teca (massa!) per a una tutoria a darrera hora d'un matí xafogós. Òbviament, van quedar moltes idees a mig dir, massa interrogants a l'aire. Però no sóc tan ingènua per creure que tot s'arregla amb xerradetes, consells i cops a l'espatlla, donant fórmules màgiques o llegint manuals d'autoajuda d'autors poc o molt mediàtics. Sí: ja sé que per més tutories i sessions d'orientació que fem, poc ens podem ajudar tots plegats si no partim de l'assumpció de les responsabilitats que ens toquen, col·lectives i/o individuals, tant se val! I el primer pas sempre passa per abandonar l'estatus de víctima, prendre consciència que hi ha algun problema a resoldre, deixar de culpabilitzar-ne sempre els altres o de buscar excuses i superar la fase d'espera permanent. Els problemes no es resolen sols. Potser ens cal canviar les lents amb què observem la realitat que ens envolta per poder-nos-en fer una idea més aproximada. Aleshores, potser, estarem preparats per reformular els objectius que ens marquem, fer-nos agents del canvi i actuar. Qui espera, diuen, desespera. No m'estranya: hi ha res més poc estimulant que esperar, simplement, que les coses passin sense prendre-hi part?

Qui no ha sentit parlar mai de la soledat del corredor de fons, de l'angoixa de l'escriptor davant el full (o la pantalla!) en blanc, de l'ansietat de l'estudiant davant l'examen (poc, molt o gens preparat), o de la impotència del professor davant la impermeabilitat de l'alumnat que, aparentment, l'escolta, però que només hi és de cos present...? Situacions tòpiques, llocs comuns recurrents que no pel fet de ser-ho són menys vívids, menys punyents.  Estats que, a vegades, en hores baixes, ens suggereixen patiment, neguit o frustració, però que comparteixen la grandesa de fer-nos sentir, d'estimular-nos i de fer-nos moure. O, dit d'una altra manera: són, ben sovint, la baula necessària per a engegar el canvi; l'acció (o no acció) que ens empeny a la reacció.

Fa uns dies, un amic que es dedica al coaching comentava que el poder parteix de la capacitat d'observació de la realitat i de saber prendre consciència de la distància que separa la realitat externa de la nostra realitat interna. Si aquest camí no és possible, de cap manera podrem adequar els nostres objectius i posar en rellevància els valors convenients perquè la nostra acció doni resultats. 

Quant de bé que ens faria a tots plegats saber-nos-ho aplicar al dia a dia!

Lluís Llach:  "Tinc un clavell per tu" 

Tan poc valem?

Ja tenim un peu al coll al setembre. Em sento bé: cansada, però prou satisfeta. Al cap i a la fi, m'agrada la feina que tinc; sobretot perquè m'obliga a anar-me reinventant i a buscar recursos constantment, i perquè hi aprenc molt. I m'agrada malgrat que els entrebancs i el desgast del dia a dia (a les aules, però, sobretot,  per part dels que ens administren i ens desencisen) no trobin repòs quan arribo a casa: m'hi esperen dos fills amb energia inesgotable i ànsies per compartir-ho (encara!) tot.

Però sento un dolor intens i una impotència absoluta quan veig el menysteniment que pateix en aquest país l'ensenyament, la ventafocs dels pressupostos. I no em refereixo (només) al fet que els treballadors patim una vegada i una altra congelacions i retallades d'uns sous que ja corren perill de gangrena. Potser no ens cremarem, però la pudor de socarrim ja comença a ser insuportable! I, senyor Mas: maduresa, sí, però vés que no ens podrim tots plegats de tan madurs! Suplim els recursos cada vegada més migrats i remigrats amb dedicació, grans dosis de paciència i (bona) voluntat, però tots tenim límits.

Per acabar de reblar el clau, la perspectiva d'un diàleg de sords amb governants absolutistes que imposen lleis inúTILs i WERTgonyoses no millora gens les expectatives a curt o mitjà termini.

Que no ens mereixem, l'ensenyament en general, la nostra cultura (respectuosa i oberta), i els docents en particular, ni respecte, ni consideració? Tan poc valem? Tan poc?

Tots plegats ens hi juguem molt. Massa.

Malgré tout...

... I feel good!

Socarrimats? I ara!

La senyora Rigau diu ara que possiblement acabarem el curs socarrimats, però no cremats... Segur? Però si no ens en sentirem de res! Miri: ho farem tot molt bé i els resultats seran espectaculars perquè estem megacapacitats i tenim superpoders que ens fan incombustibles, ubics, reprogramables, ultraresistents i, sobretot, insensibles!!!! (fora d'uns quants tiquis-miquis amb ganes de tocar el botet, oi?) 

Pobre ensenyament públic!
(I pobres ensenyants, aprenents i, sobretot, ciutadans!)

Conflictes fora!

Veure destacat en titulars de premsa com a argument principal de la federació d'associacions de pares per rebutjar la jornada intensiva el fet que la conflictivitat s'ha desplaçat fora de les aules em sembla d'una mesquinesa, falta de respecte i pobresa tals que em fan enrojolar de vergonya. No puc evitar que se'm remoguin les entranyes, ni com a docent ni, sobretot, com a mare. Em passen pel cap molts arguments possibles per poder defensar tant la idoneïtat com la manca d'encert de la jornada intensiva. Arguments pedagògics, econòmics, socials, politics... arguments poc o mols encertats, més o menys ponderats, racionals o viscerals, de bona fe i de mala fe... Però resumir-ho tot plegat, a l'hora de rebutjar l'horari intensiu, en un argument que de nou torna a carregar-ho tot a les espatlles dels ensenyants i dels centres educatius em sembla ofensiu. Els instituts no són residències o centres de dia per a desempallegar-se dels adolescents (i dels seus problemes i tensions) bona part del dia. Tampoc no són la panacea a l'hora d'educar si les famílies obvien la seva responsabilitat i no hi posen uns bons fonaments i parets ben dretes. Educar és feina de tots. I també ho és posar fre als conflictes. No es  pot abonar la idea que la nostra tasca com a ensenyants és contenir els conflictes dins de les aules o tenir els nanos entretinguts el màxim de temps possible per descarregar les consciències de famílies que no assumeixen responsabilitats o de sectors de l'administració que només tenen en compte números... No! Potser sóc una il·lusa, una idealista o una beneita, però per a mi tot plegat és més complex i el valor i el sentit del nostre ofici va molt més enllà del simple fet de conviure amb desenes d'adolescents durant el màxim d'hores possibles per tal d'evitar que siguin un problema per als altres (famíllies, adminsitració, agents de l'ordre...). Sí: també ens correspon intentar mostrar-los límits, valors i reptes, malgrat tot. Però m'agradaria escoltar altres arguments a l'hora de rebutjar la jornada intensiva. Altrament, tot es resumeix a tenir els nens endreçats perquè no molestin. Ah! I si els podem tenir fent ESO (o qualsevol  altra cosa) fins als divuit o vint anyets, millor... Encara que només sigui perquè no comptin a les llistes de l'atur juvenil, ni a la consciència dels pares "dimissionaris" o absents  o dels administradors que retallen recursos, drets i, sobretot, dignitat.

Petits grans plaers d'estiu

L'estiu em reconcilia amb l'olor confortable de la roba neta eixugada al sol (m'agrada tant omplir-me'n els narius quan la recullo del terrat!). I l'estiu em permet també retrobar-me amb la vermellor descarada de les tomates madurades a l'hort del pare, una vermellor que acompanya la promesa d'un gust intens i exultant.

És temps de gaudi per als sentits. D'embriagament espontani. Qualsevol excusa és bona: el tacte incitant de la pell d'uns préssecs sucosos, el so enjogassat del xipolleig de la mainada que no n'acaba de tenir mai prou d'empaitar-se a l'aigua, la visió del sol ponent a la nostra badia de postal un dia de cel net de tramuntana, el reflex de la lluna plena en una mar encalmada, o l'emoció de les pàgines llegides i de les que encara m'esperen...

Michael Bublé "Feeling good"

BONES VACANCES!