15 d’abril del 2016

A en Jordi, mestre de les paraules.

Avui l'amic Jordi presentava llibre a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. I, malgrat les ganes de ser-hi, me n'he hagut d'estar: manaven les obligacions de la il·lustre feina de fer de mare. No hi podia ser físicament, però el meu pensament era prop seu. I per a ell són aquestes quatre ratlles:

"Gràcies, Jordi Pla Planas, per aquesta capacitat teva de fer-te ubic, de reinventar-te, de gaudir de la jubilació com Déu mana (més actiu i joiós que mai!).
El teu és un retir espiritual, però gens espirituós (com la poesia que brodes!) en un locus amoenus de poblets empordanesos que gaudeixen de les prèdiques il·lustrades que dicta el teu cor d'home bo. Quina delícia aquells petits textos inspirats en els teus itineraris pastorals que ens regales sovint en aquesta àgora!
Quina sort que tenim els que t'hem conegut en qualsevol de les facetes de la teva vida polièdrica! Gràcies, Mestre!
Avui, que has presentat llibre, m'ha sabut greu, molt, no ser-hi per compartir amb amics i coneguts la felicitat d'home nou que traspues.
Tenir fills té algunes servituds, ja se sap, i avui tocava fer de mare i córrer contrarellotge, per no perdre el costum.
Enhorabona pels teus èxits!
Una abraçada."

17 de març del 2016

Gràcies, poesia!

De vegades baixo la guàrdia davant la poesia. I aleshores migro perquè em sento tan petita i matussera davant la seva grandesa. En moments de debilitat com aquests penso que potser, qui ho sap, seria feliç de saber-me alquimista de les paraules. Potser gaudiria, onanísticament, del plaer de creure'm capaç de recrear en baules certeres de paraules ben lligades sentits que em fan viva, sentiments que ara m'alliberen, ara m'atrapen... 
Els anys arrauxats i temeraris de la joventut permeten somniar que podem ser poetes. Però queden una mica lluny. I, per sort, molts prenem consciència del que no som.
L'ofici de poeta, no hi ha estudis que l'ensenyin ni lleis que l'acotin. S'és poeta, o bé es migra per la incapacitat de ser-ho. O, serenament, s'accepta que la poesia dels altres ens faci companyia, ens agomboli, ens exalti, ens trasbalsi, ens assereni, ens ajudi a viure, a patir, a volar... a ser. A vegades, com un sacrilegi, ens fem nostres les paraules dels altres i les vivim i sentim a la nostra manera.
Mil gràcies a aquells que, sabent-ho o no, amb voluntat tossuda o com qui no vol la cosa, ens regalen la màgia dels mots, lletres evocadores que ens fan sentir vius, frases que diuen molt més enllà del que diuen... 
Visca la POESIA i llarga vida als poetes (amb majúscules o de lletra petita, que també n'hi ha). De fet, per sort, el món també és ple de poetes que ni tan sols escriuen...

2 de març del 2016

De colors!


Hi ha dies grisos, insulsos com aquell company de classe de l'escola de qui mai no hem estat capaços de recordar el nom... Aquests dies que pesen com una llosa, però que s'obliden tan fàcilment com el rostre d'aquell estudiant gris, perdut en un mar de grisor... Són, per sort, dies comptats.
Hi ha altres menes de grisor més feixugues i persistents. La dels dies que, lluny de ser insulsos en essència, acaben imposant la grisor del plom, el pes de l'ofec, la permanència d'un desencís poc o molt conscient que ens abraça ferreny i persistent, sense possibilitat d'escapatòria. Dol saber que hi ha gent que viu ancorada, sense aspirar a res més que mantenir-se a flot, en aquests mars grisos i amenaçadors.  Però no vull estar trista. Avui no. No hi ha lloc per al gris. Prou que ve sol, sense demanar-lo, preludi del negre!

Però avui tinc ganes de colors: quina sort que tenim de poder conèixer els colors i de sentir ben latent l'esperit per viure'ls! Cada dia n'és ple, de colors que busquen ser pintats, ser viscuts, ser recordats...
Cada dia és un nou llenç per pintar, però mai no és un full en blanc: hi ha tantes pàgines escrites! I el repte que ens suposa saber que podem ajudar a bastir i vestir els dies que ens vénen també és un estímul per posar colors als nostres dies.
Demà faig anys. I serà el primer dia de la resta de la meva vida... Una vida de colors, gràcies a la meravellosa família que m'acompanya i als amics que m'ajuden a pintar-ne el teló de fons i l'atrezzo. Gràcies a tots!
Sílvia Pérez Cruz, "Ne me quitte pas"


8 de febrer del 2016

Filoloquè?

Sóc filòloga. Per bé i per mal. Perquè tinc un títol universitari que ho ve a dir i perquè temps abans així ho vaig decidir. Bé, de fet, només recordo que algun dia, sent adolescent, em va empènyer la necessitat imperiosa de viure entre paraules, de deixar-me endur per les lletres, d'indagar entre els mots, de resseguir la història de la llengua que m'estimo... Podria haver satisfet aquest cuquet resolent mots encreuats (de fet, encara recordo les definicions de Tísner a Serra d'Or), llegint més i més o  intentant escriure poemes (una afició agosarada només permesa en la joventut descerebrada). El cas és que el refugi que em permetien els llibres i les parets acollidores de les biblioteques que vaig descobrir quan estudiava batxillerat (malgrat els grunys d'alguna bibliotecària poc empàtica) em van anar conduint cap a les lletres... I l'única vacil·lació que recordo un cop decidit el camí a seguir va ser si agafava la cruïlla de la filologia clàssica o si m'endinsava definitivament en la catalana, però sense tancar mai les portes a gaudir dels autors llatins que vaig descobrir a l'institut.
I encara ara gaudeixo de i amb els mots; amb els vells i els novells, tant se val!
Probablement aleshores no sabia massa què volia dir emprendre aquesta aventura per la filologia. Però les aventures ja ho tenen, això...
Vaig tenir companys de facultat que de cap manera pensaven dedicar-se a la docència (molts, però, hi han acabat anant a raure!). Somniaven ser editors, traductors, novel·listes, poetes o rates de biblioteca. Gaudien del camí, sense pensar què hi hauria al final del recorregut. A mi no em preocupava gaire aquest aspecte perquè l'ensenyament era un horitzó que sempre vaig tenir ben present. Tenir un pare mestre per vocació i participar des de ben petita en les converses amb els seus col·legues no va ser prou vacuna per evitar que em dediqués a l'ensenyament...encara que ja sabia prou que no m'hi faria rica, si més no en un sentit material.
Així que, amb algunes experiències en altres camps -i el parèntesi actual que aprofito per agafar arrencada- em dedico professionalment a la docència. Per vocació i perquè la vida m'hi ha dut. I miro d'ensenyar, quan es deixen, llengua i literatura a adolescents, sovint apàtics, de vegades indòmits, poc apassionats per natura davant dels meus esforços. De fet, quan es fa  de professor, sovint acaben pesant més els valors, els procediments, les actituds... que no pas els continguts estrictes de la matèria que impartim. 
La major part de les hores els del meu gremi ens dediquem a gestionar. Gestionem temps, sentiments, valors, oportunitats... No som experts a gestionar grans pressupostos, però tenim a les nostres mans la responsabilitat enorme de gestionar emocions diverses en una edat en què tot té una dimensió estranya: l'adolescència. Tractar amb joves "a mig fer" i amb famílies de tipologies ben diverses i de complexitats múltiples té aquestes vicissituds i moltes servituds. Tractem amb trossets ben significatius de la realitat que ens envolta. I sense filtres. Fem de mestres, de confessors, de psicòlegs, d'assessors; acompanyem i parem l'espatlla, si cal, i sovint marquem límits que a casa no existeixen o s'han diluït. No és fàcil, no.
Per poder ensenyar ens cal aprendre, per poder aprendre ens cal estar oberts i alerta, per poder mantenir l'esperit alerta ens cal motivació, per trobar la motivació ens calen reptes... Sapere aude! deia Kant. Gran lema! Ensenyar és gaudir. Ensenyar és aprendre. I sempre, sempre, hi ha coses a aprendre i coses a ensenyar. Ningú no és del tot impermeable.
Els del meu ram estem acostumats a haver d'adaptar-nos constantment als canvis: normatius, curriculars, tecnològics, socials... però sovint ens agafen a contrapeu i de vegades hi perdem l'equilibri. I la pressió  afegida  que suposa una feina degradada i poc reconeguda en el context actual no ens ho posa fàcil. Han passat dècades des que els mestres i professors eren mereixedors de consideració i respecte i l'autoritat era inherent al càrrec. Obviament no cal idealitzar èpoques passades, perquè quan els mestres eren senyors els problemes eren uns altres, però reivindicar el reconeixement del paper dels docents és de justícia.

12 de gener del 2016

Sense paraules...

Posta de sol empordanesa des del peu de la Serra de Verdera un vespre de gener

I música de Franz Listz (consolation n. 3 interpretada per Lang Lang)