El claustre de professors de l'Institut Narcís Monturiol és polifacètic,
polivalent, polinòmic, polisèmic, políglota.... una mica com qualsevol altre, de fet. Són coses d'aquest ofici que ens obliga a estar sempre amb els ulls oberts i a espolsar-nos la mandra de sobre. I a fer teràpia de grup quan ens sobrepassen les tensions del dia a dia (fet prou habitual). Som humans. I tenim necessitats, defectes, dubtes i pors. Però també estem habituats a entomar reptes i a viure amb els canvis.
I no em refereixo estrictament a les manies dels polítics i dirigents de torn de marejar la perdiu empescant-se canvis normatius, giragonses curriculars i salts mortals en els criteris de programació. Nooo... És que el microcosmos en què desenvolupem la nostra feina és un reflex de la complexitat de la societat diversa i canviant en què vivim.
Deixaré de banda aquesta obvietat innegable que els docents som una peça més dins d'un engranatge dinàmic i mutable que ens arrossega mal que ens pesi. Perquè encara que alguns s'esforcin a posar arrels, quedar-se palplantats i deixar que les situacions vagin passant sense despentinar-se ni poc ni molt, i que els temaris que els nous opositors hauran d'estudiar s'hagin d'anar a buscar en un BOE i un DOGC de fa vint-i-cinc anys, el professorat està habituat a adaptar-se i a treure's recursos de la màniga. Amb il·lusió. I sovint amb més voluntat que traça. No deixem d'aprendre perquè sabem que és l'única manera de poder continuar ensenyant.
Però és que el claustre del meu institut, a més, és una mica i força temerari. I s'ha empescat altres maneres, molt més constructives, de fer teràpia grupal i de treballar la cohesió entre els companys de fatigues docents. I no parem: ara cantem, ara llegim, ara fem "teaitru". Així que aquest desembre passat, el meu primer al centre, ja em vaig veure, disfressada de cap a peus i amb més cara que no pas vergonyia, fent de dimoni dels pastorets. Dels Pastorets alternatius del Monturiol... No vaig pas poder dir que no davant la insistència dels meus companys de departament: com s'ho haurien fet si no haguessin trobant suplent per a la pobra Supèrbia, embarassadíssima? No m'hauria pogut treure aquest pes de la consciència.... Encara que em sembla que va pesar més el factor "Sísif": la inutilitat de qualsevol intent d'escapar-me de la proposta deixada anar insistentment pel factòtum de l'obra, l'infatigable Ernest.
Ernest: espero que després d'un assaig i quatre intents en rigorós directe t'hagi quedat prou clar que el meu lloc és donant suport des de la banqueta, per a no entorpir la feina dels titulars. Gràcies, però, per arrossegar-me i arrossegar-nos a aquesta experiència!
Definitivament, som multitasques!
