Divendres passat no vaig poder evitar la pell de gallina i les llàgrimes als ulls mentre escoltava la ràdio tot conduint: el fill català d'un parlant nadiu del flamant "LAPAPYP" feia notar que, mentre els parlants del "LAPAO" tenen darrere una comunitat lingüística prou sòlida d'uns quants milions de parlants capaços de riure-se'n del greu despropòsit perpetrat pel govern de torn, els pobres 6.000 parlants de l'aragonès veuen cavar la seva tomba definitiva.
N'hi ha que parlen de neofatxes... Ehem... Ja em perdonareu, però aquest terme em costa de pair: per a mi els fatxes són fatxes i prou! I es veuen a venir de lluny. Però això, que, a priori, sembla que hauria de ser un avantatge, més aviat és un inconvenient; sobretot quan les seves bertranades múltiples ens amenitzen, dia sí, dia també, menyspreant la nostra intel·ligència i qualsevol interpel·lació al sentit comú. M'estalvio la tasca llastimosa de fer-ne un memoràndum perquè passo de la mala gaita a l'astorament, de l'astorament a la impotència, de la impotència al dolor... i sant tornem-hi! (en aquest ordre o qualsevol altre...)
És que no hi ha manera que ens deixin viure (i parlar) en pau?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada