14 de maig de 2013

Perdre l'erma... o perdre l'esma?

Diu Josep Ramoneda (v. La izquierda necesaria. Barcelona, RBA, 2012) que ens cal l'esquerra, però constata l'obvietat, decebedora, que ara com ara es troba fora de lloc...
Sí, d’acord, l’esquerra sembla incapaç de refer el seu esquelet malmès enmig de tants savis que no s’estan de dir-li de quin mal hade morir,  quin remei ha d’ingerir -si és que hi ha cap possibilitat de rehabilitació- o si hi ha antídot per al verí que l'emmetzina. I mentre decideix si opta per la medicina convencional (obsoleta?), l’acupuntura (mama, por!) o deixar que la natura faci el seu curs, es va deixatant, marejada de no saber on va, o a la deriva de tan marejada; espantada perquè molts la volen en fase terminal i no hi veuen pal·liatius i perquè, de fet,  no es deu acabar de creure que això seu tingui remei. 
Ai, senyor! Un malalt que no acaba de saber si es vol curar i que fa un via crucis de teràpies contradictòries que l’apropen més al nínxol que no pas a augmentar-li l’esperança de vida... Si més no, a ulls dels experts opinadors que sempre hi posen cullerada.
Però potser que deixem que el malalt recuperi forces (que, més tard o més d’hora, ho farà), mentre fem el cor fort davant l’alternativa. Alternativa?  Quina? Les polítiques de dretes que estem vivint no són polítiques, són una deriva sense rumb, un aparador per vendre fum i anar-se fent l’orni mentre se’ns  desfan com castells de sorra els guanys de tants anys de lluita per una societat més igualitària.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?