I avui, que no fa tramuntana, tramuntanejaré lleugerament abans de rendir-me a la son que em pica l'ullet i em festeja de fa estona. Em sembla que ja em mereixo reposar una mica, després de la voràgine del final de trimestre: dies capaços d'esgotar la paciència, els bolígrafs vermells i l'energia escassa que ens queda...
Ja sabeu que m'agrada aquesta feina boja que tinc, però hi ha èpoques d'una intensitat sobreesgotadora. Per sort passen i deixen pas a interludis que ens permeten recuperar l'alè i fer balanç. De fet, a hores d'ara em veig com un atleta agafant arrencada per poder fer el salt més llarg al fossat definitiu del darrer trimestre: aquell saltador que necessita anar enrere i prendre distància per poder arribar més lluny en el salt decisiu. Estic cansada, sí, però satisfeta. Amb el temps he après a no mortificar-me amb les coses que no puc canviar i a no pretendre dur pel camí recte tots aquells alumnes que, inevitablement, no acaben de trobar el seu camí. Sóc humana, imperfecta i, simplement, faig el que puc amb les eines que tinc. Si no en sé més, poc puc fer-hi.
Aquest final de trimestre, aquests dies de dormir de pressa, han vingut acompanyats dels nervis inevitables dels terminis que s'acaben i les oportunitats que es perden. Però també de notícies esperançadores i d'horitzons que s'obren. El temps, sense esperar massa, ho dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada