Un dia, ben conscientment o sense saber gaire bé com, et plantes en un punt en què decideixes afrontar la idea de ser pare. I de la idea passes a la pràctica. I la pràctica et deixa un regal meravellós de per vida; però descobreixes que no és cert que els nens vinguin amb un pa sota el braç. De fet això és poc dolorós comparat amb dues o tres constatacions terribles (d'entrada!) 1) els fills no porten manual d'instruccions; 2) no s'admeten devolucions; 3) la vida et canvia sense remei. En alguns casos s'hi afegeix un altre descobriment, devastador per a alguns: ser pare t'acosta als teus propis pares i et va fent entendre, perdonar i fins compartir no poques coses d'ells que trobaves inconcebibles. I abans d'adonar-te'n, ja has passat a l'altra banda!
Ser pare representa, a priori, perdre moltes coses; si més no d'entrada: certa idea d'autonomia, llibertat, inconsciència... La vida canvia, sí, però no fatalment. De fet, passat el xoc dels primers mesos, l'assumpció de la responsabilitat irrenunciable de tenir una personeta a càrrec teu, poc a poc vas recuperant els teus espais. Durant un temps passes a ser gairebé només mare. Després recuperes les teves altres facetes: la de filla, la d'esposa, la d'amiga, la laboral... I tot es va posant al seu lloc. La vida és més intensa, les hores es fan més curtes i l'agenda es complica. Però t'adones que, de cap manera, tenir fills és una pèrdua: el teu món s'eixampla, es diversifica, es complica. Probablement no és ni millor ni pitjor, però, sens dubte, és ben diferent! I malgrat la fatiga, les renúncies, els sacrificis i els patiments, no pots concebre la vida sense els teus fills.
Els fills, a més, et porten a conèixer gent d'àmbits ben diversos, a fer amics en llocs insospitats, a compartir inquietuds amb altres pares... I mentre ells aprenen, nosaltres, al seu costat, també aprenem, gaudim, patim i creixem. No és d'agrair?
Avui hem viscut un d'aquests dies de germanor que et regala el fet de tenir fills: una colla de famílies hem compartit un dissabte radiant de primavera, ens hem entaulat fent gatzara i hem sentit lliscar les hores plàcidament. Una colla d'amics diversos i dispersos units per l'afició dels nostres fills, tot just preadolescents, al futbol. Han gaudit els fills i hem gaudit els pares.
Que per molts anys es pugui repetir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada