Perdre el nord

L’espera insidiosa de saber 

que has deixat que passin massa dies 

i tens al calaix dels temes pendents

recances tàcites o covardies,

promeses latents que no has complert

perquè t’has prohibit el que senties

vençuda per un fals penediment...

I la certesa clara, malgrat tot,

que podem decidir viure els instants,

mirar enllà, gaudir, obrir els cors,

esbatanar portes sense por,  si cal, 

pel goig de perdre-hi una mica el nord.

Misteri

Em dius que en mi tot és un misteri. I em desconcertes i em fas rumiar... perquè "tot" és absolut; és com dir "res",  o com dir  "sempre", o "mai"...  I aquesta contundència pot ser ben inquietant. Amb tot, admeto que potser, només potser, pugui haver-hi un polsim de certesa en aquesta percepció. Tant se val: tots tenim misteris que nosaltres mateixos desconeixem, racons que es resisteixen a ser explorats, certeses que romanen latents i incerteses que ens impedeixen d'acabar-nos de conèixer. Tots estem fets de llums i d'ombres, da paraules entenedores i de missatges en clau.

Em dius que soc fugissera i que te m'escapo quan et fas la il·lusió que em tens una mica a l'abast. Potser sí. De fet, tu i jo no som res, però ho som tot. I això m'agrada. Perquè la vida és una cursa d'obstacles i contradiccions que cal recórrer i experimentar. 

I la vivim entre el ser i el no ser...

Juliol. Capítol 3: els teus disset, Jana.

Una mica a deshora, proclamo avui els teus disset acabats d'estrenar, Jana. El deu del set vas complir disset anys esplèndids que et fan resplendir en aquest any de canvis i d'oportunitats: l'any del teu primer amor (i desamor), del teu primer de batxillerat (superat brillantment), de la teva primera feina... i d'altres canvis a la vista. I en cada capítol, cada pas, que has fet i que fas, sempre destaca la teva fermesa de noia forta i de conviccions clares, atributs que t'ajudaran, sens dubte, a superar obstacles i assolir objectius a la vida. Avui t'observo, admirada i una mica envejosa, però orgullosa dels valors que tens i que demostres mentre proclames la teva autonomia i capacitat de decidir. Saps que t'estimem com ets, capaç de triar el teu camí i d'assumir els riscos que això suposa. I en fem prou d'advertir-te que no deixis de tenir present que tots som imperfectes i que les virtuts poden esdevenir defectes i els defectes, es poden capgirar, atenuar, corregir o, simplement, reconèixer i encarar per poder també treure'n profit. 

Gaudeix dels teus disset sense deixar de ser tu, Jana!

Juliol. Capítol 2: llibre

En algun instant de boira entre el ser i el no ser de la meva vida imperfectament corrent vaig decidir enfilar alguns versos que tenia arraconats i confegir un petit volum per editar-lo. Em vaig engrescar, gràcies també a l'esperó d'un amic, en Víctor, que em donava ales, i en van sortir les pàgines d'Entre ser i no ser. En el procés, una mena de catarsi accelerada que em va carregar les piles després d'un any d'assimilar canvis, vaig triar, remenar, escriure, reescriure i descartar, però també vaig gaudir del fet d'escriure.

I tot plegat va fluir, com la vida mateixa, amb moments de vertigen per l'atreviment de voler compartir els meus textos. I vaig anar entrellaçant retalls de vida i de somnis; instants viscuts, sentits o manllevats d'altri. I aquells bocins de vida propis i aliens van donar lloc a unes pàgines concebudes entre la vigília i el son, entre la realitat i el somni, entre el ser i el no ser de la meva existència.

Els tres blocs del llibre acullen poemes i relats diversos en la forma i en el fons, però que comparteixen la voluntat de viure els dies sense recança: "Carpe diem! O es riuran de tu tots els dies que has perdut."

El petit volum em va arribar a les mans a mitjan mes de maig i a final de mes ja el vaig poder presentar a les Tardes Literàries de Vilafant. un vespre agradable en un entorn amable, al Cau, on ja havia presentat el meu Trencadís. M'hi va acompanyar altra vegada en Toni Cobos, mestre, col·lega i amic, a qui he d'agrair la mirada amable i la dissecció acurada. També he d'agrair a en Lluís i l'Ernest el pròleg, generós d'elogis -ai, els amics que regalen afalacs a cap preu!-. 

Ahir amb en Toni vam repetir conversa per presentar el llibre, aquesta vegada a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. I ens hi vam tornar a trobar amb amics i coneguts mentre llegíem versos i arribàvem a la conclusió -gens reveladora- que la literatura és un joc en el qual l'autor té poc a dir quan les paraules prenen forma en la ment del lector, que els dona una dimensió pròpia. Tant és la veritat que amaguin o les mentides que airegin...

Si us plau: gaudiu-ne (si us ve de gust)!

Esbós

Ella li regala versos encesos

escrits amb deler mentre l'imagina.

I ell li respon sadollant-la de besos

i de bombons amb gust de propina.    

    (Entre ser i no ser)

Juliol. Capítol 1: Roger.

D'ençà que soc mare, i ja fa una colla d'anys, els meus juliols comencen amb el goig de celebrar la vida, perquè és aquests dies quan fan anys els meus fills. A tots dos me'ls va dur l'estiu, després d'haver-se passejat amb mi per les aules fins a final de curs bressolats dins la meva panxa. M'ho van posar fàcil aleshores, abans de néixer, i ens ho han seguit posant fàcil al llarg dels anys. 

El goig dels aniversaris de juliol se sobreposa al fet inherent que aquest mes començo una etapa de semivacances en què les feines pendents ja no depenen d'horaris fixos i en què he après a trobar instants per a mi, per escadussers que siguin. Però aquest juliol se m'acumulen motius de joia. Perquè el gran ja s'ha graduat a la universitat. I ho vam poder celebrar  en el primer acte de graduació real de la seva trajectòria acadèmica, després dels simulacres de cada final de cicle des que va acabar l'educació infantil. 

Amb els vint-i-dos anys lluents, acabats d'estrenar, vam gaudir veient-lo mudat, feliç, satisfet i exultant enmig dels seus companys de promoció, entre els quals ha fet un bon grapat d'amics. I no vam poder evitar mirar-lo orgullosos i admirats del goig que feia. Més enllà dels aprenentatges acadèmics, segur que el més transcendent d'aquesta etapa són les experiències de la vida i les vivències compartides, malgrat els entrebancs del principi. Perquè l'inici d'aquesta etapa no va ser gens fàcil per a en Roger i els seus companys de promoció: després d'haver hagut d'entomar els darrers mesos de batxillerat confinats, van viure l'agonia d'unes proves d'accés a la universitat posposades fins a un juliol calorós i estrany de cares tapades i distàncies forçades. Aquell any tot va anar tard. I l'inici del primer curs d'universitat va ser un moment confús, d'incerteses multiplicades perquè van tardar mesos a trepitjar amb certa normalitat les aules. Mentrestant, seguien com podien les classes telemàtiques improvisades i coneixien només de nom els companys que s'amagaven rere les pantalles. I quan el format ja va ser híbrid, els darrers mesos d'aquell primer curs, en Roger es va fer un fart de córrer per atrapar trens i va estar a punt d'adquirir el do de la ubiqüitat, ell, que tan poc té de diví! I li varen venir ganes de quedar-se a la urbs que tan poc l'atreia abans, encara que només fos per no dependre dels capricis de la Renfe. I va començar segon i se li va obrir tot un món. I va fer els amics que el primer any no havia tingut ocasió ni temps de fer. I va aprendre a viure la vida universitària i a fer-se gran.  I segurament va recuperar part del temps perdut i de les vivències que la pandèmia li havia escatimat. Així ha arribat fins a aquest moment, feliç dels amics i amigues que ha fet, de la companyia que ha trobat, de poder exercir l'ofici per al qual s'ha estat preparant i de tenir somnis per als quals continuar lluitant en el futur immediat. 

Enhorabona pel camí fet i molta força per al que t'espera, Roger!