Adeu, escola!

S'acaba un altre curs escolar. Un curs més. Però no és un curs qualsevol per a nosaltres: el sisè és un punt i a part, un traspàs inevitable amb regust agredolç.
Tanquem portes: la Jana i els seus companys diuen definitivament adeu al Sant Pau nou anys després d'haver-hi posat els peus  per primer cop. Aleshores eren uns marrecs maldestres i encuriosits que un dia van descobrir el pati immens de l'escola, ben guarnits amb les seves bates de quadres balderes i sofertes. Obrien els ulls esbatanats, expectants, porucs o il·lusionats, sense saber gaire bé què hi anaven a fer. Amb prou feines sabien que al pati hi havia pedretes i a les aules racons i ignoraven que les "senyoretes" no vivien a l'escola. Es volien afanyar a créixer per poder jugar als patis dels grans i dur motxilles pesades a l'esquena.
Al llarg dels cursos han tingut temps per descobrir junts moltes altres coses, per crear vincles, per saber qui són...
Ara els toca tornar a experimentar, amb plena consciència ja, les mateixes emocions i commocions i certa sensació de desempara inherent al fet de posar els peus a una nova etapa de la vida: l'adolescència  que arribarà a l'eclosió màxima els anys d'institut que ara els esperen.

Inevitablement, malgrat la intenció de mantenir els llaços amb l'escola i amb els companys de sempre, tancaran -o només ajustaran una mica- algunes portes darrere seu.  Perquè ara precisament se'ls comença a obrir un abisme de possibilitats per a continuar construint-se.

Vosaltres, la comunitat educativa de l'Escola Sant Pau, heu estat des del primer dia el ciment que ha ajudat a solidificar la base de l'educació dels nostres fills i filles. Un equip docent vocacional, motivat i motivador són la millor garantia per  acompanyar les famílies en la construcció del creixement de qualsevol infant. Quina sort que hem tingut tots plegats! Perquè els nostres nens i nenes han pogut créixer cantant, rient, compartint, construint il·lusions, superant barreres i estrenyent llaços. I aquell pati tant gran se'ls ha anat fent petit i ja necessiten nous horitzons i nous reptes per continuar formant-se.
No vull dir noms perquè en aquest equip humà tan complet i especial tothom hi ha tingut un paper fonamental: òbviament, els tutors, però també tots els especialistes, mestres de suport i altre personal docent i d'administració, equips directius, monitors i monitores de menjador i d'extraescolars, cuineres, conserges, equip de la coral, personal de neteja i manteniment, ampa, famílies, companys...

A tots vosaltres: gràcies infinites per la vostra ciència i, sobretot, per la vostra paciència.

Avui tanquem el teló, però no és el darrer acte, només un punt i a part.


(PS: Només una menció especial a tu, Mercè, la tutora dels dos darrers cursos, perquè has estat, sense cap dubte, el millor colofó d'aquest camí d'aprenentatge a l'escola de primària. Tingues per segur que aquesta mainada et portarà sempre ben endins del cor i del pensament). 

Punt i seguit

La meva feina, cada vegada més, és una espiral vertiginosa en què ens toca fer conviure sense solució de continuïtat tancaments -poc o molt previsibles i afortunats- i nous projectes que intuïm més que no coneixem.

Amb exàmens de setembre o sense, encara no podem acomiadar un curs que ja n'hem d'anar encetant un altre. I anem obrint pas al curs que ens espera quan encara tenim el que acaba amb les finestres ben esbatanades, les andròmines al mig del pas i els armaris per endreçar. 

Però ja estem acostumats a viure en una contínua successió de punts i seguit, punts i a part i punts i final -no sempre en l'ordre que caldria esperar-.

I ens agrada el repte d'aprendre i ajudar a aprendre cada dia; i la responsabilitat de fer una mica nostres les angoixes, els dubtes, les il·lusions, els desencisos, les frustracions i els clarobscurs dels joves que ens encomanen la seva adolescència, a vegades adolorida, a vegades pletòrica.

I sovint naveguem contra corrent mentre intentem surar en aigües remogudes per qualsevol vent que passi... siguin decrets trets de la màniga de la Conselleria a deshora, "magnífics" programes de gestió  implantats a la brava o noms nous per a velles idees... 

Som conillets d'índies o soldats d'infanteria a primera línia de foc. Sens dubte, és una feina que s'ha de saber estimar i gaudir, una feina que la majoria realment no triem, sinó que ens tria. En diuen vocació.

Tinc sort. Molta sort. Faig la feina que m'agrada i al lloc que vull, la meva ciutat.

Comiat 2n de BAT 2018-2019

Ja quasi estem. Ha arribat l’hora de separar els nostres camins.

Amb la majoria de vosaltres només he tingut una relació fugaç: un curs, breu, però viscut, patit i lluitat intensament. La majoria –llei de vida- canviareu d’aires, de maldecaps i de companys. I continuareu sumant: experiències, amics, coneixements, maduresa... Jo seguiré aquí. I em tocarà patir unes altres adolescències i encomanar-me’n una mica, com sempre. Tingueu per segur, però, que també hi haurà moments que em recordaré de vosaltres. I somriuré.

Ara que “això nostre” s’acaba només us vull recordar les quatre ratlles que us vaig escriure fa poques setmanes per encoratjar-vos quan les forces ja  començaven a flaquejar, però que encara us poden acompanyar en el camí que us queda per recórrer:

“Aquesta setmana de primavera enfredorida encetem abril. I es precipita la sensació que les corredisses de final de curs són inevitables (i tants dies que fa que us ho dic!). Us les haureu de tenir amb una indescriptible barreja de sensacions, contradictòries com la primavera, volubles com l'adolescència que viviu... Sentireu pànic, desconcert, mandra, inseguretat. On són les línies entre la futilitat i la transcendència?

Els esforços fets (i els no fets, ai las!) durant bona part del curs escolar us esguarden ara fixament i us fan prendre consciència -si us plau, per força- de la magnitud de la tragèdia o de la imminència de la recompensa. Nois i noies: acabeu d'encarar la recta final; queden poques forces i veure a prop la meta exigeix treure'n d'on no n'hi ha. Totes les curses de resistència acaben, malgrat el cansament dels corredors, amb un esprint final abans d'arribar exhausts a la línia d'arribada. Però ho fareu. Us refareu de l'esforç i sereu més forts. La vida adulta us espera amb totes les seves virtuts (i servituds!)"

Recordeu: el camí no és fàcil, però ara us toca lluitar per allò que voleu ser. Sobretot, no deixeu mai de fer-ho! Perquè a la vida hi ha molts camins i infinites portes comunicants...

Sort!

Adéu

Que trist veure tot el dolor que deixes enrere i no poder dir res per donar consol als que queden.

Que trist no poder endur-me, en aquelles abraçades tan sentides i inacabables, el dolor d'uns pares que s'ofeguen, cadascú a la seva manera, en un mar d'incertesa on no troben un perquè que no existeix o que no podrem mai entendre.

Que trist no poder trobar paraules per definir el nus que aquests dies grisos, infaustos i inacabables tenim a la gola; i haver d'assistir, impotents i amb el cor en un puny, al teu adéu, quan no hi ha res que pugui consolar els qui t'han estimat i t'estimen.

Hi ha dies que s'esllangueixen amb notícies tristes que mai no voldríem sentir, però la vida té, mal que ens pesi, clarobscurs i capítols indesitjables... I aquest darrer capítol se'ns ha fet una mica massa llarg i insofrible. Tan poca cosa som?

Però per tu, seguim, i mantindrem ben viu el record de les hores felices de la infància i l'adolescència. I espero que els teus pares, germans, dona, fills... la teva llarga família i incomptables amics aprenguin a viure sense tu i sense perquès.

Jo et guardaré sempre en el meu cor, David. 

El candidat

Fa un parell de mesos, el candidat de la llista de la qual formo part amb vista a les eleccions locals de diumenge va fer un acte de presentació a La Cate. I em va convidar a dir-hi unes paraules, una tasca gens fàcil de fer si qui t'ha precedit són grans oradors com l'exalcalde i exconseller Quim Nadal i el diputat Marc Lamuà... Però no vaig dubtar a dir-li que sí. Perquè hi crec.

Aquí sota, hi podeu llegir, si fa no fa, el meu discurs del 14 de març. I potser hi trobareu les raons per votar-lo.

"Bon vespre a tots i a totes.

Per què sóc avui aquí? Què us he vingut a dir sobre en Pere que no sapigueu? Probablement res de nou que no intuïu o conegueu ja aquells que l’heu tractat en algun moment de la vostra vida...

Com que es tracta d’anar al gra, no avorrir l’auditori i posar una mica d’ordre a tot plegat us avanço que he triat 3 moments a destacar per explicar-vos la meva relació amb en Pere:  3 moments que em poden ajudar a explicar-vos com és.

Primer moment:  l’origen de la nostra amistat. Si sóc aquí és perquè ens coneixem des de fa molts anys (no diré quants: calculeu...) de l’època en què vam compartir aules i experiències a l’institut de dalt, el Deulofeu. De llavors només us diré que ja era un noi amb personalitat que un cop va encarrilar el que volia ser, s’hi va tirar de cap i tenint clar que a la vida ningú no et regala res. Esforç, treball i voluntat l’han acompanyat sempre per anar assolint els reptes que li ha anat posant la vida a davant o els que s’ha anat plantejant. Els entrebancs ajuden a madurar i créixer, oi, Pere? D’aquí l’autoconfiança que sovint li envejo.… Segueixo.

El segon moment en aquest camí el marca el que en diré el meu “reclutament”. Fa uns deu anys em va venir a buscar per formar part del seu equip.  I, malgrat el meu escepticisme, em va saber enredar: es veu que li calia incorporar la “quota sobiranista” al seu equip de treball. No li va ser fàcil “reclutar-me”, però va posar en marxa dues de les eines més poderoses que té: la persistència i la capacitat de negociar –que implica, indefugiblement, la de saber escoltar-. Fora bromes: en Pere és capaç d’assumir i d’incorporar la dissidència en el seu equip de treball perquè valora la riquesa que aporta veure les coses amb punts de vista que poden ser divergents. I així, amb ell ja he viscut de prop les dues anteriors campanyes municipals...  i encara hi sóc, malgré tout. He tingut prou ocasions per comprovar que, si bé en Pere no és l’orador més entretingut, sí que és un home que sap de què parla. I també sé que, si bé, a priori, no és el candidat més simpàtic, té uns altres valors que el fan molt més interessant quan es tracta de treballar per a la ciutat i de crear projectes que funcionin. Sense cap afany de ser exhaustiva, destacaré algunes altres d’aquestes seves fortaleses, a banda d’aquelles que he enumerat fa una estona.... En Pere té una innegable capacitat de lideratge, reforçada per la seva facilitat de treballar en equip i de motivar les persones que formen part del projecte. Deu ser allò que ara en diuen un líder proactiu. D’altra banda, cal destacar que en Pere és un treballador incansable i autoexigent, persistent, però que toca de peus a terra i actua des del coneixement i la racionalitat. Coneix la ciutat, la viu i la sent perquè és on té el seu projecte vital, i les seves prioritats passen per fer-la un bon lloc per viure-hi. Compartim aquesta inquietud. I vull remarcar que la ciutat que té al cap és una ciutat real, complexa, canviant, diversificada, plena de reptes i d’oportunitats. Sap bé quina és la diagnosi actual, d’on partim, quin és l’estat de la qüestió. I això és una fortalesa: Figueres ha patit massa l’acció de polítics que han girat l’esquena a la realitat o que només han treballat per a uns  quants. No es tracta d’operar des del pessimisme: de cap manera! En Pere no és, de en absolut, un pessimista (per això ens entabana per seguir-lo). Es tracta de partir de plantejaments realistes, amb dades objectives i propostes assenyades. Ni pessimisme, ni focs artificials: cal ser resolutius. I en Pere, indubtablement, ho és.

El tercer moment que he escollit coincideix amb la meva incorporació a l’Ajuntament per treballar al seu costat durant la primera part d’aquest mandat que s’acaba. En Pere em venir a buscar com a persona de confiança perquè li  donés suport. Durant prop d’un any i mig vaig poder treballar al costat d’en Pere, l’Alfons i en César i conèixer àrees diverses: Cultura, Esports, Benestar Social, Seguretat i Guàrdia Urbana… No crec que puguin recriminar a cap de nosaltres un tracte descortès.  Aquesta etapa va durar el temps que es va mantenir la coalició que va dur el PSC a formar govern amb Marta Felip. No va ser una etapa fàcil, però es va fer feina, malgrat tot. S’havia arribat al pacte perquè en Pere no defuig la responsabilitat quan cal. Se li ha de reconèixer aquesta dèria. No li va ser fàcil convèncer-me per aparcar una temporada el meu ofici: jo ja tinc una feina i, a més, m’agrada. Però treballar al costat d’ell i fent equip amb gent com l’Alfons i en César és una garantia. I vaig acceptar. Va ser, per a mi, una experiència fugaç, però tremendament enriquidora i que em va permetre constatar de primera mà un altre dels mèrits que acompanyen en Pere: el coneixement de l’Ajuntament. Saber el funcionament de l’administració local en general i de l’estructura i recursos humans i materials del nostre consistori en particular són un plus afegit. En coneix com ningú les debilitats i les fortaleses. I sap reconèixer què es pot demanar,  quan es pot demanar i en quines condicions: no tot s’hi val. Els polítics passen, però els treballadors queden i cal saber-los escoltar i tractar.

Ja vaig acabant. Potser sou vosaltres els que ara un plantegeu una altra pregunta: què hi faig jo en aquest projecte? Una part important de la resposta ja us l’he anat anticipant. Però potser necessiteu més arguments. Mireu: sabeu que jo sóc professora de secundària. I que treballo en un institut públic. Tinc sort: la meva feina m’apassiona i m’absorbeix. Sortosament, però, també és una feina que em fa tocar de peus a terra i viure de cara a la realitat. I la realitat que veig a la nostra ciutat, des de fa una bona colla d’anys, demana actuacions realistes, projectes a mig i llarg termini fets des del màxim consens possible perquè la diversitat en què vivim no es percebi com un problema, sinó com un repte.

Sé que en Pere i el seu equip en són plenament conscients i que treballen perquè la planificació en l’àmbit de la cultura, l’educació i la joventut no siguin la ventafocs del programa. Perquè en Pere té al cap, segur, una ciutat de les persones i per a les persones. Ho diu. I en Pere, me n’oblidava de recordar-ho, és, també, un home de paraula."