Avui em conformaré amb l’esclat del sol
radiant enllà de la finestra oberta.
N’hauré de fer prou atrapant el vol
de les cortines ballant sense fressa,
i sentint la remor de veus i passes:
la vida que esclata fora de casa.
Ens confinem tots amb les nostres ràbies
i ens fem ben petits en aquesta gàbia
empassant-nos la fel del desengany,
que aquest Sant Jordi també serà estrany!
El pas dels mesos ens ha avesat a creure que vivim certa normalitat, però res ja no és com era: els retrobaments familiars són visites de metge, les distàncies s'allarguen i el telèfon ens continua fent de bàlsam, però sense l'escalf de les trobades. El pare i tu enyoreu resignadament retrobar tots els néts al voltant de la mateixa taula per meravellar-vos de com creixen. També ho trobem a faltar nosaltres: en aquest lapse han passat prou coses importants, i fins i tot la família ha crescut, i no ens hem pogut aplegar per festejar-ho. Mirem de fer bondat, perquè toca i ho sabem, però a vegades ens falta aire i el camí fa més pujada... I jo prou que sé que res no et faria més feliç avui que tenir-nos tots al menjador de casa, parlant dels nostres catifets, encara que moltes de les nostres preocupacions pertanyen a un món que ja no és ni vostre ni teu!
Però hi ha situacions que no es trien. I avui, que toca felicitar-te de nou, ho faig perquè fas anys, però també per agrair-te que sempre hi siguis i que tinguis el sac immens de paciència que sempre has tingut amb tots nosaltres. I per donar-te ànims per la que et continuarà fent falta. I et demano que no et requi de cuidar-te i de deixar-te cuidar, que prou en tens amb tot el que has aguantat a la vida. Perquè ja és hora que siguis una mica més tu el centre del teu món.
Per molts anys, mare!
Lluís Llach, "Cant de l'enyor"
Definitivament, em dec estar fent gran. Bé, de fet, això és -sortosament- una evidència. Vull dir que potser caduquejo una mica i al meu sac de paciència cada vegada se li fa més gran el forat i em costa més d'apedaçar-lo.
Aquesta setmana dormo poc i malament (malgrat tenir el gruix més gran de feina per corregir i avaluar liquidat) perquè sempre hi ha assumptes pendents que em fan rau-rau (o ens fa la guitza la porta del lavabo del veí que fa setmanes que grinyola desesperadament a qualsevol hora). Ben mirat, això darrer, de fet, es podria resoldre el dia que, com aquell qui no vol la cosa, regalem un pot de 6 en 1 als estadants del costat de casa (que es veu que no hi senten).
Potser també és que estic una mica farta de fer bondat i d'estar-me de massa coses mentre els eixelebrats de sempre i els que s'hi van sumant setmana rere setmana se salten totes les normes del sentit comú (i del menys comú), del confinament i del toc de queda. I, malgrat tot, resisteixo: per mi, pels meus i per la meva "bombolla" (que no és glamurosa com les de Freixenet, però em mereix molt més respecte i consideració). No sé si algun dia hi haurà vacuna per l'estupidesa (o algun antídot que ens hi faci impermeables), però mentrestant toca empassar-se el fel, viure i, sobretot, deixar viure.
A la feina, aquests dies em molesta especialment que els nois i noies no es recordin de dur-se els mocadors de casa o de fer el pipí a l'hora d'esbarjo. O que facin les activitats de llengua a la llibreta de mates o els exercicis de mates a l'hora de llengua. Jo no vaig triar fer classes a infantil ni tutorar la "classe dels pingüins"!
El cansament del trimestre afluixa molles a petits i grans. També he de dir que l'edat creixent suposa anar posant-hi pell morta: no es pot nedar tothora contracorrent, oi?
Respiro fondo: demà serà divendres i, amb una miqueta de sort, arribarem vius a les "vacances".
The Cure, "Friday I'm In Love"
Carpe diem, amics!
"Calidoscopi", Joan Colomo
Semblava que anàvem pel pedregar, però...
Just passat el llindar de mig febrer, el curs ja comença a fer baixada. Aquest any estrany, de carnestoltes diluït i sense setmanes blanques, semblava que se'ns faria de digestió lenta. Però no: estem massa atrafegats posant-nos al dia per perdre temps comptant setmanes. I, com aquell qui res, ja hi som pel tros: palplantats a l'equador del curs i prou sencers, malgrat les expectatives inicials, gens falagueres. Això sí: els cursos, cursets, conferències, tutorials, meets, videoconferències, formularis i múltiples variants de tot plegat ens comencen a sortir per les orelles. I alguns privilegiats (o no) fins i tot hem gaudit del do de certa ubiqüitat (gens recomanable!). Potser és aquesta la clau que les setmanes se'ns escolin precipitadament.
Amb tot, no està pas tot dat i beneït, òbviament. Mig curs dona per a molt, només faltaria! Encara que ja ens fa la sensació que hem assolit un cim que se'ns feia inabastable. Potser perquè els apocalíptics no preveien arribar al mes de classe, els escèptics preferírem deixar-nos arrossegar pel corrent (però remant per intentar mantenir un rumb prou segur) i els optimistes... (n'hi havia?).
El cas és que hem pogut anar remant i mantenir el cap fora de l'aigua, que no és poc, malgrat que els responsables de tot plegat no ens havien donat ni tan sols un flotador de goma per evitar el naufragi. I potser per això, perquè hem après a navegar sobre aneguets de goma, poc o molt, alguns ens hem acabat creient que potser sí que som una mica invulnerables i que estem fets d'una altra pasta...
No ens queixem, però, que tenim molta sort. I tant! Tenim la sort d'assabentar-nos sempre de les grans notícies que ens atenyen per la premsa. Sí, per tan poca cosa ens tenen! Però tot arriba, per bé i per mal.
Per exemple, estan arribant al final de la tortura en què aquest any s'ha convertit el procés d'oposicions companys que no han defallit ni un sol dia. Quin exemple de paciència, resiliència, professionalitat... i companyonia! Se n'aprèn tant en moments així de gent com ells! Quin luxe compartir-hi travessa! Amb més o menys fortuna, val a dir -que això no es tria- però tots van arribant a l'alleujament del final del procés, aquesta mena de dol que cal viure i pair. Per a aquesta vivència no hi ha vacuna que hi valgui...
Parlant de vacunes: després de saber la nova via telenotícies (només faltaria!) ahir vam començar a rebre correus del departament encara anomenat d'Educació -a veure quan sobreviu el nom a la nova conselleria!- donant-nos la primícia; es veu que ens arriba la vacuna i que no ens l'haurem de posar nosaltres. Al·leluia!
