Et jubiles, Jordi, jovial com no t'havia conegut mai. I em satisfà tant de veure't així que em dol no saber felicitar-te d'altra manera que amb paraules. Ja em perdonaràs la gosadia, espero, si així intento donar-te les gràcies pel teu mestratge, que ja ve de lluny...
Fa més de vint anys, corrien els vuitanta, que et vaig conèixer sent jo alumna d'aquesta casa que avui es prepara per dir-te un “a reveure” sentit i sincer. Tu hi havies arribat poc abans. Aleshores per a mi no eres més que un professor de català (que mai no vaig tenir!) de posat seriós i formal, parla modèlica i correctíssima i to clerical. I amb afany i passió tiraves endavant la revista de l'institut on jo solia col·laborar, maldestrament, però amb tota la il·lusió adolescent.
Si bé aquells anys d'institut no vaig accedir al teu mestratge a l'aula, ja vaig percebre la passió que posaves en el que feies... i no vaig tardar gaire a retrobar-te, al capdavant d'Atenea. Tu menaves el timó d'aquelles vetllades dels divendres a la Biblioteca del nostre Casino Menestral. La primera vegada (recordo que era encara estudiant d'aquesta casa!) hi vaig anar de la mà del meu pare. I aviat me'n vaig fer parroquiana assídua. I em vaig anar engrescant, sota el teu mestratge, fins al punt que em vas convidar a ser part d'aquell grup que feia possibles els tastets de cultura de cada divendres al Menestral. Poc t'imagines com em va afalagar aquella invitació venint de tu!
No sé exactament en quin moment d'aquests vas començar a anomenar-me Neus i, de fet, tant se val que durant anys m'hagis estat dient Neus en lloc d'Àngels dues de cada tres vegades... És un nom prou bonic per haver-me de prendre la molèstia de contradir-te! I amb un Neus associat a la teva veu sempre m'hi sentiré identificada! A més, aquest detall forma part del teu “atrezzo” d'home savi.
Anys més tard et vaig retrobar com a company i com a cap de departament. I fins de tutor m'has acabat fent! I t'he acabat de conèixer un vessant professional i humà increïble: sempre discret, savi, modest, atent, afable, sensible...
Això sí: els artefactes, aparells i tecnologies vàries que t'ha tocat manipular, usar i/o aplicar (si us plau per força) els darrers anys no ha congeniat gaire amb el teu tarannà poc avesat als canvis. Però amb un somriure, una paraula amable i, una miqueta d'atabalament, això també, al final ja has trobat còmplices per reconciliar-t'hi i sortir del pas, o del malpàs.
No t'amagaré que algunes vegades m'has (ens has) fet patir! Però he après tant i em queda tant per aprendre encara de tu, Jordi, que em nego a dir-te adéu. De fet, sé que et continuaré veient anar diligentment a fer la compra al mercat: hi aniràs amb menys presses, tu; atrafegada com sempre, jo... Quina enveja!
Per tot: gràcies, professor, i a reveure!
M.Àngels Vila Safont
IES Alexandre Deulofeu
Figueres, 19 de juny de 2009
20 de juny del 2009
3 de juny del 2009
Atenea
ATENEA: AGRUPACIÓ DE CULTURA DEL CASINO MENESTRAL FIGUERENC
Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.
3 de juny de 2009
Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.
3 de juny de 2009
27 de maig del 2009
CASINO MENESTRAL: AL·LELUIA?
Fa pocs dies vaig decidir (no sé si amb poc seny) parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. I vaig escriure una carta a la premsa per congratular-me de la possibilitat que finalment es pogués començar a entreveure el final d'aquest tortuós camí. Avui vull recuperar les meves paraules i parafrasejar-les quan calgui per explicar-me més extensament. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo (sòcia i seguidora d'Atenea) no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini. La Diputació de Girona va aprovar dies enrere la modificació pressupostària necessària per complir el compromís establert ja fa temps amb el Casino Menestral. Altrament, des de l'Ajuntament també s'ha fet un esforç considerable per modificar el conveni de finançament amb vista a escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposava l’anterior per a les arques del Casino (tant el regidor de cultura com el regidor d'hisenda, però, saben prou bé que trobar diners a bon preu avui dia és difícil a qualsevol banc!). Des de la Generalitat també han arribat notícies grates: s'ha aconseguit una aportació considerable des de Cultura i ja es van complint els compromisos adquirits mesos enrere. Però això no vol dir que ja estigui tot fet: continuen faltant diners: sembla que poc menys d'un milió d'euros, quantitat gens menyspreable.
I no cal oblidar que encara hi ha algun altre obstacle prou important (“diferències” entre l'empresa constructora i el Casino) que dificulta el desencallament definitiu del projecte, si bé sembla que hi ha certa voluntat per resoldre la situació.
Estarem tots d'acord, suposo, que ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets, sinó de mirar endavant i intentar redreçar les coses a fi que tot acabi bé. A més: segurament hi ha culpes compartides i repartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses... Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Personalment, em costa d'entendre que des d'una entitat com aquesta, que té entre els seus molts socis i sòcies persones de validesa i capacitat humana, intel·lectual i professional irrefutables a vegades s'hagin fet gestions i s'hagin pres decisions sense prou garanties, amb més bona fe que no pas encert. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Sort n'hi ha que, malgrat els entrebancs, els recels i els múltiples despropòsits, darrerrament l'afany i insistència de persones com el nostre tinent d'alcalde han ajudat a desencallar, sembla, el projecte.
Ep! Que no se m'ofengui ningú ara! No vull dir amb això que no hi hagi altres persones que hi hagin estat a sobre tots aquests anys. I de ben segur que no ho han tingut gens fàcil. A tots, gràcies!
El cas és que jo (sòcia i seguidora d'Atenea) no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini. La Diputació de Girona va aprovar dies enrere la modificació pressupostària necessària per complir el compromís establert ja fa temps amb el Casino Menestral. Altrament, des de l'Ajuntament també s'ha fet un esforç considerable per modificar el conveni de finançament amb vista a escurçar-lo i evitar la càrrega financera que suposava l’anterior per a les arques del Casino (tant el regidor de cultura com el regidor d'hisenda, però, saben prou bé que trobar diners a bon preu avui dia és difícil a qualsevol banc!). Des de la Generalitat també han arribat notícies grates: s'ha aconseguit una aportació considerable des de Cultura i ja es van complint els compromisos adquirits mesos enrere. Però això no vol dir que ja estigui tot fet: continuen faltant diners: sembla que poc menys d'un milió d'euros, quantitat gens menyspreable.
I no cal oblidar que encara hi ha algun altre obstacle prou important (“diferències” entre l'empresa constructora i el Casino) que dificulta el desencallament definitiu del projecte, si bé sembla que hi ha certa voluntat per resoldre la situació.
Estarem tots d'acord, suposo, que ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets, sinó de mirar endavant i intentar redreçar les coses a fi que tot acabi bé. A més: segurament hi ha culpes compartides i repartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses... Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Personalment, em costa d'entendre que des d'una entitat com aquesta, que té entre els seus molts socis i sòcies persones de validesa i capacitat humana, intel·lectual i professional irrefutables a vegades s'hagin fet gestions i s'hagin pres decisions sense prou garanties, amb més bona fe que no pas encert. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Sort n'hi ha que, malgrat els entrebancs, els recels i els múltiples despropòsits, darrerrament l'afany i insistència de persones com el nostre tinent d'alcalde han ajudat a desencallar, sembla, el projecte.
Ep! Que no se m'ofengui ningú ara! No vull dir amb això que no hi hagi altres persones que hi hagin estat a sobre tots aquests anys. I de ben segur que no ho han tingut gens fàcil. A tots, gràcies!
19 de maig del 2009
Parlar per parlar
Fa dies, tot fent el cafè amb un amic d'aquells de tota la vida amb qui de vegades ens fem la il·lusió d'arreglar el món, va acudir a la conversa la preocupació comuna que tenim per la llengua de molts personatges públics, polítics inclosos. No va caldre invitació per què el tema acaparés ràpidament el nostre interès -les nostres tertúlies tenen això: qualsevol tema hi és benvingut sense necessitat de cita prèvia!
Em deia el meu amic -- anomenem-lo XXX, i feu-vos a la idea que ja us l'he presentat-- que n'està tip del llenguatge “políticament correcte” que ho acaba emmascarant tot i que sovint ens distreu d'allò que realment importa. Molts s'han especialitzat, potser sense ni tan sols saber-ho, en aquest subtil art de parlar molt per no dir res: amb quatre formulismes i un nombre indeterminat de tòpics, llocs comuns i banalitats diverses basteixen discursos ensopits i buits.
De tota manera, aquesta manca tan palesa d'aptitud per saber o voler (qui sap!) dir les coses pel seu nom no és exclusiva de l'estament polític: crec que avui dia és un mal ja gairebé endèmic de la societat. El llenguatge és cada vegada més pobre, més buit, més imprecís... i es troba a faltar gent que tingui el valor de dir les coses pel seu nom, però amb fermesa, amb estil i, sobretot, amb contingut!
Potser ens han de fer més por, però, els discursos bensonants i enfaristolats que només ens regalen l'oïda i, amb una mica de sort, l'ego.
17 de maig del 2009
Casino Menestral: Al·leluia?
Avui em permetré el poc seny de parlar del “via crucis” de les obres del Casino Menestral. Però no patiu... no penso buscar ni atiar polèmiques. No. Només en parlaré des del punt de vista d'una ciutadana esperançada a veure el principi del fi. Puc, doncs, dir-hi la meva sense que ningú se senti ofès?
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
El cas és que jo no sóc sòcia de l'entitat, però des de fa uns vint-i-cinc anys que hi tinc una relació que gairebé m'atreviria a titllar de “sentimental” si no em fes vergonya l'expressió. Per això m'il·lusiona pensar que s'està posant fil a l'agulla per superar tots els despropòsits que han acompanyat des del primer moment el projecte de rehabilitació de l'edifici que l'acull. Sembla que el finançament s'està desencallant --esperem que s'acabin signant tots els convenis acordats!-- i hi ha menys obstacles per mirar de poder continuar les obres a curt termini.
Ara no és moment de buscar culpables ni de fer retrets. A més: segurament hi ha culpes compartides, com hi ha veritats diverses per a persones diverses (però difícilment n'hi ha cap d'única i absoluta). Així, si per a uns pot ser difícil acceptar que una entitat privada (per més notori i lloable que sigui el servei que fa, directament o indirecta, a la ciutat) pugui “acaparar” tant diner públic, per a altres és més inexplicable la tossuderia d'alguns socis del casino en alguns aspectes. Ignorar que els temps han canviat (no som al segle XIX, sinó al XXI) no ha facilitat, de ben segur, les coses.
Però, ara que comença a semblar possible entonar un “al·leluia” en lloc d'un rèquiem, crec, sincerament que és moment de mirar endavant i intentar treure profit de la lliçó sense perdre de vista que les paraules se les enduu el vent (especialment les d'alguns polítics!) i que els números s'han de fer sempre amb el cap (i no amb el cor).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
