Estem apurant les darreres hores d’una campanya electoral que -parlo per mi- m’ha agafat baixa de defenses i empatxada de “precampanya”. Potser per això m’ha costat més que altres vegades fixar-me en els continguts i anar més enllà de l’anècdota. De fet, potser faria més bé de dir “les anècdotes”... que n’hi ha hagut, i moltes! No esperava menys, és clar, vist el panorama! El que sabria greu és que de tot aquest circ no n’acabi quedant gaire res més que fum. Tornant al que deia al principi, amb prou feines he pogut retenir la foto dels candidats... però, de fet, tant li fa: el fotoshop fa miracles amb qualsevol! El que em molesta, però, és el fotoshop que maquilla els discursos, la demagògia que ho empolsega tot, la poca categoria moral d’algunes propostes i actituds extremistes, populistes, de fireta o d’emergència.
No: no sóc tan ingènua! Ja sé que estem en campanya. Però em fa por que tot aquest panorama no acabi desencantant més d’un i més d’una enmig d’aquesta tempesta. Crec, de veritat, que són molts més els que pateixen el mal de la desafecció per culpa dels polítics que tenim que no pas els que se senten desenganyats de la política en si mateixa. Al capdavall, ja ho he dit altres vegades, a la vida gairebé tot és, d’una manera o altra, “política”.
Bé, el cas és que, per bé o per mal, aquesta campanya té les hores comptades. Demà hauríem de reflexionar -uns més que altres- . És un deure que tenim i que hem d’assumir per a poder actuar demà passat amb responsabilitat. Ens ho posen difícil, és clar, i la situació de reajustaments globals que vivim no ajuda gens a temperar els ànims, però vull pensar que, gratant una mica, tots hem de ser capaços de trobar algun al·licient per acudir a les urnes. Crec que n’hi ha d’haver.
Aquestes reflexions me les estic fent al cap d’una setmana farcida d’actes de merescut record a Ernest Lluch. Justament la pluralitat de veus, d’idees i de sensibilitats que he vist en aquests petits homenatges m’ha fet pensar en la grandesa de gent de la seva talla que no es cansen mai d’exercir els seus drets i deures amb i des de la responsabilitat, però amb obertura de mires i conviccions fermes. Són exemples que conviden a actuar i que a ajuden a conciliar i a reconciliar.
Mireu: fa poc vaig sentir dir a propòsit de Miquel Siguan, un sociolingüista recentment traspassat que un dels grans mèrits que atresorava era el d’haver estat un “home-pont”: rigorós i apassionat en la seva disciplina, però sempre obert a totes les formes del saber i als pensaments més diversos. L’associació d’idees va ser inevitable: salvant les distàncies, transgredint -probablement- el valor originari del terme i en àmbits diferents i diversos, què era Ernest Lluch, sinó un “home-pont” de conviccions fermes i esperit obert, a punt sempre per donar alè al diàleg?
Era difícil, diuen, no deixar-se seduir per a modèstia i l’afabilitat que traspuava la seva persona senzilla. No era, diuen, un erudit de saló, sinó un savi senzill que impressionava pel seu rigor, la innegable capacitat de treball i la proximitat que permetia... De segur que devia ser un gran tertulià, un home de conversa sincera, sentida i productiva. Les seves col·laboracions a la ràdio el mostraven així. I aquesta, justament, és l’estampa que en recordo d’algunes de les conferències amb què ens havia obsequiat als figuerencs en el marc incomparable de la biblioteca del Casino Menestral; aquell espai acollidor que va prendre el seu nom després d’un fatídic vint-i-u de novembre...
Justament tinc ben present la darrera de les seves visites a aquell espai on no li recava gens apropar-se. Amb prou feines unes setmanes abans del vil assassinat. Aleshores, al final d’un acte familiar malgrat la dimensió del que hi va explicar i el pes innegable del seu nom, hi vaig creuar unes frases... Em va impressionar vivament. Les llàgrimes que vaig vessar en silenci el matí acabat d’estrenar del vint-i-dos de novembre del 2000 mentre la ràdio del cotxe em descobria la terrible nova eren un trosset d’ànima; eren llàgrimes sentides com la sang que s’escola d’una ferida oberta. Que injust i que absurd! Per què ell? Per què? Per què allò?
Crec que hauria de dir, per ser honesta, que no el vaig conèixer, però que el vaig admirar -i el continuo admirant- profundament. Sapere aude! , deia Kant. I Lluch ho va fer realitat.
Reprenent el fil de les meves refexions inicials tot plegat em porta a pensar en la necessitat que tots plegats fem sentir les nostres veus diumenge: fer veure que tot plegat no va amb nosaltres no millorarà les coses. Val la pena reflexionar-hi, no? Encara que a vegades sigui dolorós saber... sempre deu ser pitjor no voler saber!
