Elogi de l'errada

Avui em ve de gust fer una apologia de l'errada "acadèmica". No ens espantéssim pas, però, que no es tracta pas de donar via lliure a desbarrar sense solta ni volta. No. Simplement, crec que és de justícia mostrar una mica de gratitud als lapsus que m'amenitzen les inacabables hores de correcció. Les "perles" que estudiants poc aplicats, distrets, durs d'orella o, simplement, curulls de creativitat em regalen sense voler (o amb tota la intenció!) es mereixen prou un encomi.

Qui més qui menys és capaç de recordar alguna patinada antològica en un examen o una resposta enginyosa per disfressar amb una picada d'ullet la manca d'aplicació o l'oblit. Uns em fan somriure sense ser-ne conscients gràcies a anacronismes involuntaris, brúixoles desorientades o limitacions lèxiques de jutjat de guàrdia. Altres, amb més picardia, porten fins a l'extrem allò de intentar disfressar el que no saben posant de relleu els seus "encants".

Quan anava a escola una vegada un company de classe va respondre que el sol era "una bola de fuego que se enciende de día y se apaga de noche". De fet, el mestre ens demanava una definició de "sòl", però en Luciano no havia estudiat el tema que tocava... D'aleshores ençà ha plogut molt. I n'he llegit i escoltat de tots colors. Segur que també en dec haver dit alguna de grossa, però no en sóc conscient. 

Però avui parlaré de les perles dels altres. I us faré cinc cèntims de respostes curioses classificades en alguns dels tipus bàsics: anacronismes, problemes d'orientació, les provocades per "interferències" en el canal o perquè el "receptor" és dur d'orella, els lapsus linguae genuïns (sovint derivats del pòsit lèxic escàs de l'estudiant de torn) i les sortides per la tangent intencionades.

Els anacronismes són ben freqüents: us imagineu l'Emperador de Constantinoble trucant a Tirant perquè s'apressés a anar a ajudar-lo? El que no em va quedar clar és si ho resolia amb una trucada de veu, un whatsap o un SMS... O el moviment de la Renaixença, creat pels modernistes per revifar el català, malmès després de la dictadura franquista?

Parlant de Franco: ja fa uns anys, un estudiant de 3r d'ESO que havia llegit una novel·la amb l'acció situada a la postguerra espanyola es va fer un fart d'esmentar-me un tal "Franc" en la ressenya que em va fer de la lectura! I l'any de l'assassinat d'Ernest Lluch, un alumne de batxillerat poc atent a classe i gens estudiós em va etzibar en un examen de literatura medieval, satisfet de la troballa (i després de molt pensar-hi): "Ah, sí: Ramon Llull! És aquell que va matar ETA, oi?"

D'errors de caràcter geogràfic (d'orientació o d'ubicació) també en veiem sovint: França limita a l'est amb Rússia i a l'oest amb Canadà! Per cert: a França hi ha mar? Un alumne de 2n d'ESO va titllar de mentider un company seu que havia anat de visita a Banyuls per dir que havia estat a la platja! Però el dia que ja no vaig saber si riure o plorar, va ser quan observant un mapa mut d'Àsia un alumne va exclamar convençut: "Ja he trobat Espanya!" Prou que vaig insistir que no podia ser! Però no el vaig convèncer que, per més que la silueta d'aquell país li recordés la Península, no ho era... no tenia un sol centímetre de costa i era a milers de quilòmetres d'Europa!

A vegades els alumnes intenten amb èxit variable anotar les respostes que algun company generós els xiuxiueja durant l'examen. No dubto que molts intents arribin a bon port, però altres, pobrets, topen amb interferències: les Homilies d'Ordenyar (sic) o el Calaix desastre (sic) del Baró de Maldà. És clar que també poden ser obra i gràcia d'uns mals apunts poc revisats. 

En altres ocasions el que grinyola són els recursos mnemotècnics: fa molt poquet un alumne em situava Narcís Monturiol com a autor d'una de les quatre grans Cròniques medievals. Li va anar de poc: era el nom d'un institut figuerenc, sí. Un cop descartats el Cendrassos i l'Olivar Gran (que no tenen pinta de dur nom d'escriptor), quedaven l'Alexandre Deulofeu, el Narcís Monturiol i el Ramon Muntaner... Va errar, però de poc!

Hi ha els lapsus linguae tipics, motivats sovint per l'escàs domini lèxic de l'estudiant de torn. Entre aquests hi ha perles creatives com la pèrdua de la "vaginitat" de la pobra Carmesina a mans de Tirant o els filòsofs "pancreàtics", que són els que van precedir Sòcrates i que devien pensar amb els pàncrees o bé eren massa aficionats a la beguda!  És clar que ser -com un pobre personatge de Narcís Oller- diputat per la "circumcisió" de Madrid també ha de fer mal!

Les "perles" intencionades fetes per a sortir prou airós d'un tràngol ja són figues d'un altre paner. Algunes tenen mes aviat poca gràcia; d'altres, s'ha de reconèixer, et farien trontollar fàcilment la decisió de ratllar la resposta amb tinta vermella. En aquest punt no puc evitar imaginar la cara de pòquer de Modest Prat en llegir la resposta agosarada d'un estudiant de filologia que li deia "d'això que em demana, no en tinc ni idea, però li puc parlar d'una altra cosa: (bla, bla, bla...)". La resposta del Mestre va ser clarivident: " A la Filologia, no t'hi dedicaràs pas, però podries ser un bon periodista". No desvetllaré el nom del personatge, però puc dir que l'estudiant empordanès va esdevenir un habitual de la premsa i de la ploma, i que no ha exercit mai de filòleg.

Continuarà...

Mestratges: reivindicant la dignitat de la nostra feina.

La de docent és una tasca tan fonamental com, sovint, infravalorada. Avui, diumenge 16 de novembre, he llegit una carta al diari Ara amb la qual no puc estar més d'acord. "Sóc mestre, sí. I què?" , diu l'Aïda Abelleira. Quanta raó! I quanta justícia en les seves paraules!

Jo ja fa una bona colla d'anys que treballo com a professora a secundària. Des que estudiava he fet classes particulars, a nens, a adults; a universitaris, en acadèmies, a alumnes ben diversos i amb capacitats de tota mena. He bregat amb famílies displicents, responsables, col·laboradores i pernicioses... I puc dir ben alt que comparteixo les sensacions de l'Aïda, tant les que va tenir com a estudiant, com pel que fa a la valoració de la tasca docent!  

                                                 

Com l'Aïda, jo recordo les mirades compassives o la incomprensió d'aquells que no podien entendre que triés estudiar filologia i pensés en la docència havent pogut triar entre molts altres estudis socialment molt més reconeguts i, suposadament, amb més futur. No vaig dubtar mai del camí que vaig decidir seguir. Gràcies als meus mestres (el meu pare entre ells) i al seu guiatge. Potser hauria pogut ser advocada o llicenciar-me en economia, ser enginyera o periodista, infermera o artista... Però en algun racó m'empenya la vocació. I no me n'he penedit mai. Malgrat els entrebancs, els desenganys, el desprestigi i els maldecaps de cada dia. Perquè la docència suposa desgast: sovint acabo esgotada! El nostre és un desgast mental, físic i emocional que no se'ns reconeix fàcilment. Batallar amb les aules i amb la realitat crua de la societat que ens envolta (amb tots els seus virtuts i defectes) requereix motivació. Una motivació a la qual es pot arribar des de la raó, però que neix, sobretot, de l'emoció i de la vocació. Una feina que, malgrat tot, ens engresca. Perquè ens permet aprendre cada dia i viure tocant de peus a terra, perquè ens obliga a estar ben desperts i a reinventar-nos constantment. Si de tot aquest esforç en queda un petit pòsit en algun dels alumnes que passa per les nostres aules, si qualsevol d'ells es recorda algun dia de nosaltres sense mal gust de boca, ja ens podem donar per satisfets. No som herois: només professionals que mereixem respecte i, si no és demanar massa, una mica de consideració.

Xapó, Aïda!

Professors "relaxats"? En defensa de l'ensenyament públic.

Educar és una tasca col·lectiva (compartida per la societat,  la família,  l'escola i tots i cadascun dels ciutadans). És una responsabilitat en la qual no s'hi val delegar o eludir el compromís. Tots som agents educadors i en la interacció diària de factors múltiples i diversos és on radica l'educació dels individus que formen i conformen la societat (o les societats, en plural, si volem ser més exactes).

Jo, que sóc professora i, per tant, formo part del món "educatiu", sempre he recelat d'aquesta etiqueta com a distintiu professional. Sóc educadora, sí, en tant que sóc mare, ciutadana, adulta,veïna... però no em va agradar, per exemple, quan anys enrere el departament d'Ensenyament va adoptar el nom de departament d'Educació. Per què? Ras i curt: entenc la voluntat integradora del concepte -que permetia que se sentissin acollits sota el mateix paraigua molts professionals de l'entorn educatiu més enllà del professorat estricte o "convencional"- però és una idea perniciosa; si ja hi ha professionals que eduquen, què fan els pares, la família, l'entorn...? Jo prefereixo que em diguin ensenyant, simplement. I no és poc! No hi ha ensenyament sense aprenentatge, sense vocació, sense interacció, sense patiment... Sí: patiment! Perquè quan creus en la teva feina i en la responsabilitat enorme que implica, pateixes cada minut de classe que fas, i també els molts que no fas. No hi ha relaxació possible. Mai. Pots arribar a disfrutar-ho, a trobar motivacions sota les pedres, a rebre com un regal els progressos més ínfims o una mostra de gratitud casual i senzilla. Evidentment l'experiència t'ensenya a posar distància dels problemes que vius o intueixes a les aules i/o fora d'elles. Per salut mental (i, fins i tot, física!). L'empatia és bona i necessària, però identificar-se amb els problemes i endur-se'ls posats cap a casa pot arribar a ser corrosiu, nociu... Només el temps ens ho ensenya i, de fet, per sort o per desgràcia, mai no n'aprenem del tot. El temps ens ajuda a conviure amb aquesta realitat. A les aules dels centres d'ensenyament públics, òbviament, no vivim un món ideal. No tenim alumnes perfectes ni recursos enlluernadors. No hi ha estabilitat, ni confiança, ni autoritat. No tenim un sistema òptim -ni cap possibilitat de res que s'hi assembli-, ni professors fora de sèrie . O potser sí. Potser és ple de petits herois, moltíssims professionals encara prou motivats que s'escarrassen per tirar endavant malgrat tot. Gent que lluita per ajudar a formar ciutadans que toquin de peus a terra en un món real, tangible, divers i complex. A l'ensenyament públic no hi ha, òbviament, ni temps ni espai per a relaxar-se. Com tampoc no hi ha clients. Hi ha ciutadans als quals s'han d'oferir possibilitats i oportunitats. 

Evidentment, al món hi ha lloc per a escoles elitistes que venen serveis, distinció i pedigrí. Però jo crec en l'ensenyament públic perquè és el que ofereix més eines per a viure en el món real. I no m'agrada veure com es vol promocionar un centre privat carregant els neulers contra el professorat "relaxat" de l'escola pública. Prou castigats que estem! Al marge que, com en qualsevol col·lectiu més o menys nombrós, també a l'ensenyament hi ha "professionals" d'implicació dubtosa o de vocació nul·la. Però això ja són figues d'un altre paner.

Jo no vull clients. M'estimo més un model d'ensenyament en què fem escola plegats i en el qual interactuem, siguem crítics i acceptem que cal aprendre cada dia, sense treva, per no deixar de millorar. Un entorn on no se'ns fiscalitzi constantment, on no se'ns menystingui; un sistema on no correm el risc de convertir-nos ens simples mercenaris abocats a vendre un producte com l'ensenyament amb un màrqueting desmesurat. Mantenir un sistema participatiu, autocrític, obert no ha de passar per fer dels centres educatius una fira on el marxandatge pesi més que els valors i l'enlluernament causat per la forma ens impedeixi veure el fons.

Una mica d'Enya per a relaxar-nos... 

Que vagi de gust!

Gratitud

Gairebé un mes sense escriure ni una trista ratlla al meu bloc. Així no acabaré d'arribar a les 20.000 visites... Però tant se val: de vegades vius la vida, i altres vegades, simplement, l'escrius.

No és que un mes no m'hagi donat teca de sobres per posar fil a l'agulla i enfilar reflexions ben diverses. La realitat ens dóna prou i de sobres per anar-hi sucant pa (crisis de tota mena: de control, de gestió, de comunicació; disputes inacabables sobre legalitat/s; esperances en vies de ser decebudes; anècdotes de tots colors a la feina -que és de tot, menys avorrida!- ). Potser el fet és que tot això ja em depassa.

A vegades només cal un petit esperó. I avui he sentit la punxada necessària per abocar pensaments al teclat. Un fet simple i, aparentment, poc transcendent: ras i curt, m'han donat les gràcies! I m'ha commogut. M'ha emocionat saber que el gest simple d'escoltar un adolescent desesperat i sense rumb a punt de llençar per la borda els estudis i de dir-li "tu pots! Compta amb mi" va servir-li fa uns mesos per mantenir-se a flot i per començar a tenir un horitzó més clar. La seva gratitud sincera m'ha corroborat el sentit de la feina que fem els professors, mestres i pedagogs en general. En la nostra tasca és bàsic escoltar per poder parlar, aprendre per poder ensenyar, sentir per poder transmetre. No és fàcil: no tenim decàlegs infalibles i, a més, tractem amb material altament sensible. I nosaltres mateixos, de fet, també som material delicat. És dur. Topem moltes vegades (massa!) amb els murs de l'administració, de la societat, de famílies, d'individus; topem amb la negligència d'uns i amb la fiscalització d'altres. Però petits gestos com el d'en Nil ajuden a tirar endavant. Perquè, al cap i a la fi, crec, el més important és que contribuïm humilment a preparar ciutadans per al trànsit que és la vida.

Gràcies a tu!

15 de setembre: pessigolles a l'estómac.

Demà comença el curs per a milers d'escolars (i  famílies!). Alguns, sobretot els més petits, esperen amb candeletes el moment de retrobar  els companys i/o els llibres; altres -no ens enganyem- ho veuen venir mandrosament o ho senten directament com una amenaça indefugible. Els mestres i professors ja fa dies que escalfem motors i els preparem el terreny perquè la rebuda no sigui un mer tràmit després del punt i apart forçat de l'estiu. I intentarem ser còmplices de les famílies, especialment, per tal que aquells que comencen demà la secundària plens d'incerteses i expectatives -en Roger, el meu fill, demà serà un d'aquests- no trobin massa fort el salt de paràgraf.

I, com que la història es repeteix tossudament, tornaran siusplau per força a les aules alumnes perduts, responsables, desmotivats, estudiosos, il·lusionats, patidors, insuportables, modèlics, discrets o que, per bé o per mal, es fan notar. I reprendrem o encetarem centenars de reptes que ens empenyeran endavant, amb les famílies de costat o, millor encara, liderant el procés.

Sentirem, uns i altres, pessigolles a l'estómac; compartirem torbament i desfici a parts iguals (voler i doler!), com si ens esperés una primera cita  i ens paralitzés l'angoixa de la imperícia. De fet, per a molts serà , certament, una primera cita. I, encara que uns i altres ens fem els desmenjats com si no ens hi anés res, fins i tot els més experimentats volem fer bona impressió. Per això aquest vespre prepararem la bossa amb cert neguit per por de no oblidar-nos de posar-hi res: motivació, confiança, delit, molts dubtes i, sobretot, il·lusió per aprendre cada dia. No importa la dosi, però és bàsic que mai no n'hi falti. 

BON INICI DE CURS!

"Ara mateix"