Amics (i cruïlles de camins...)

Camins...

Avui podria parlar de canvis, de reptes, de cruïlles... Però em ve més de gust fer un petit recés per parlar d'amistats i de col·legues; de gent que passa i de persones que romanen. De la vida que transcorre i dels que ens hi acompanyen, malgrat tot. 

Parlar d'amics no és fàcil. Tampoc no ho és marcar les línies que descriuen què és l'amistat. Probablement sovint usem amb poc criteri, o en una accepció massa superficial el concepte d'amistat. Tant se val. Hi ha amics de moltes menes i per a situacions diverses. Amics tangibles i amics virtuals (qui sap si més propers algunes vegades!). Amics que viuen a prop  i altres que SÓN prop nostre malgrat les distàncies.  I només uns poquets que fan, la major part de les vegades sense haver-s'ho proposat tan sols, mèrits per poder ser AMICS en majúscules. Sovint, aquests els descobrim en moments delicats. Ens acompanyen en els clarosbcurs i ens aporten llum. Altres vegades ens donen l'empenta que ens falta per decidir-nos a assumir reptes. Els col·legues també solen ajudar-nos en moments incerts. I ho fan sense esperar massa a canvi. I sense retrets, ni males cares. Ens acompanyen i ens refermen en les nostres decisions. Però, si cal, també són capaços de fer-nos tocar de peus a terra.

Persones que formen part, malgrat la distància física o temporal, del nostre devenir. Gent que contribueix -i no pas poc!- a fer-nos ser com som.

A tots ells i elles: gràcies! 

I em ve de gust dir gràcies escoltant aquesta música que em reconforta...

Adéu, Helena!

Hi ha persones que passen per la vida com un torrent. I, inevitablement, van deixant una petja profunda i inesborrable al seu pas. Gent que sap viure intensament la vida, la que li ha tocat -amb totes les seves fortaleses i debilitats-, i buscar-se altres vides per reviure, per recrear, per atrapar. Gent que encomana il·lusions i vitalitat, que emprèn somnis que podrien semblar impossibles i en fa partíceps els que s'hi deixen arrossegar. Aquella mena de persones que no s'aconformen mai amb ser uns mers espectadors; persones que, com l'Helena, mantenen fins a l'extrem  la voluntat de trepitjar el món amb fermesa... 

L'Helena va saber viure amb intensitat dues de les seves grans vocacions: la docència i el teatre. Els que en un o altre d'aquests àmbits ens hi hem creuat en algun moment ho sabem prou. Jo la vaig conèixer fa més de setze anys, un curs que vam compartir treballant al Deulofeu. No deixava indiferent. Segur que va tenir moltes més virtuts. De moment,a les aules i a l'escenari, molts haurem començat a enyorar la  veu potent i mesuradament altiva i el riure franc, sense complexos, de l'Helena.
Em vénen al cap els fragments que ens va llegir magistralment a la Biblioteca Fages de Climent en la presentació dels contes de la  M. Mercè Cuartiella; aquells contes protagonitzats tots per gent corrent, però ben singular en la seva quotidianitat. Com l'Helena?

Que descansi en pau.

Un altre setembre...

I arriba un altre setembre... Però aquest setembre que ens ha dut nous aires no serà un setembre més, només un altre...

Setembre sempre és per a mi (i per a molts!) un principi: és el mes de tornar a posar les coses a lloc, de fer propòsits (realistes o inversemblants; abastables o utòpics), d'assumir reptes nous o deixar-se dur pels de sempre... Bé: els de sempre, de fet, per als del meu ofici no són mai vells ja que cada nou curs és un petit recomençar. Però aquest curs m'esperen reptes nous de veritat. I els encaro amb il·lusió i, sobretot, respecte. Obro un parèntesi.

Lectures d'estiu

Aviat farà un mes que no escric aquí: massa dies. Però no puc dir que no estigui sent un estiu ple de paraules... les he devorat.

En aquest parèntesi he tingut temps per fer el que la majoria dels meus coneguts aprofiteu per fer: no sóc pas un exemplar excepcional dins de l'espècie que m'envolta. Hi ha hagut temps per començar a posar ordre i fer endreça a armaris i racons (i alguna endreça metafòrica, també). Encara em queden prestatges per buidar i decisions per prendre, però vaig bé. He cuinat, netejat, reparat... però també he mandrejat i, sobretot, llegit.

Les vacances m'han dut a un deliciós mar i muntanya que m'ha deixat imatges meravelloses per al record i fnatàstiques caminades en família per camins que no trepitgem cada dia. A la platja ens hem deixat abraçar per la salabror i la marinada; a muntanya hem aspirat amb avidesa oxigen i forces noves per tornar-hi. Hem acaçat fars i cims i ens hem remullat en aigües dolces i salades.

Més enllà dels viatges reals -reparadors!-, hi ha els literaris, que m'han dut a terres exòtiques i properes, a ficcions i realitats, a gaudir de la bellesa i a esborronar-me amb el dolor (inventat o recreat), a poder viure i reviure mil mons sense moure'm del meu... Lectures per gust i per devoció, lectures curioses, lleugeres, transcendents, lectures prescriptives i lectures prescindibles. Tantes lectures com el meu estiu permet! I amb la companyia, sempre, dels meus fills, que no perden l'ocasió per devorar, també, pàgines i més pàgines  a prop meu. Val a dir que, de vegades, fins i tot els he de renyar perquè no saben seure a taula sense la companyia de la lectura de torn, que els atrapa i els urgeix. Què hi farem:  a mi també em costava seure a taula per esmorzar sense rellergir-me cada dia l'etiqueta del Cola Cao!

Val a dir que una altra constant d'aquest estiu ha estat cantar a cor les cançons de @blaumut que ens han acompanyat (i ens acompanyen) en tots els trajectes en cotxe.  Havia de ser així: ens tenen ben atrapats!
Us explicaré una anècdota: mentre anàvem cap a l'Alt Urgell, escoltant-los, ens vam aturar a posar gasolina al cotxe a Puigcerdà. Alguna cosa em va fer mirar el Twitter i vaig descobrir que en aquell moment exacte els havien de fer una entrevista a Catalunya Ràdio. Vam sintonitzar l'emissora i, passant per Bolvir, ells rememoraven el concert que l'1 d'agost,  just dos dies abans, havien fet allà. Casualitats...

Ens han atrapat les seves paraules i els seus acords: bicicletes, arbres, bombetes, aires i cartes, somnis i pa amb oli. Poesia. Sí: Blaumut és la banda sonora del nostre estiu!

I ja esperem amb candeletes retrobar-los a l'@acustica_2015 de Figueres!

Un veí nou

Avui us parlaré d'un estadant atípic del meu bloc de pisos, però abans de presentar-lo em cal fer una petita reflexió.

Decididament, estem vivint en una era d'hiperconnexions, però molts viuen més aïllats que mai. Quina contradicció tan tremenda, oi?

Si no tenim accés a wifi, bluetooth, fibra òptica, un mòbil 3G (mínim!) i un munt de gadgets susceptibles de quedar-se sense bateria en qualsevol moment ens sembla que no som ningú. I som esclaus de tota aquesta parafernàlia: ens en servim, però ens costa evitar el servilisme. I la paradoxa més gran és que el món virtual que ens ajuda a establir xarxes i escurça tant les distàncies també ens pot dur a oblidar el que tenim a prop, a aillar-nos, a fer-nos esquerps...

Tornant al personatge que m'ocupa avui, no sé si és l'afany d'estar connectat el que el porta al meu veïnat, però us puc ben assegurar que d'uns mesos cap aquí, s'ha fet digne mereixedor de ser acollit com a membre de la nostra comunitat de veïns. Estic per proposar que s'empadroni a l'escala de casa i que pugui assistir a les reunions de comunitat (sense veu ni vot, però, que tampoc no cal que ens passem).

El subjecte en qüestió devia descobrir (casualment o no), que el wifi del bar de l'altra cantonada té prou potència per instal·lar la seva "oficina" a l'entrada de casa. Sí: ho heu entès bé; a qualsevol hora del dia (i de la nit) i qualsevol dia de la setmana el podem trobar assegut al costat de la porta del bloc amb el telèfon a la mà xatejant i fent "gestions". Bé, si he de ser franca, des de fa uns dies ha desplaçat el seu "aparcament" (potser ja li fa vegonya que els veïns el saludem amb familiaritat cada vegada que entrem o sortim de casa) i ara s'asseu davant l'aparador de la botiga de llums de la planta baixa. Dubto, però, que s'hagi adonat de si a la botiga en qüestió es venen llums, cassoles o cebes, perquè no aixeca mai la vista de la pantalla!

Ja ens hem avesat a veure'l i fins se'ns fa estrany si algun dia no hi coincidim, però el que em comença a preocupar de debò

és que hi ha, pel que estic veient, algun altre espavilat a punt de prendre-li el relleu per poc que es despisti. Esperem que la "colònia" no creixi!