També seria moment de tornar a refer els propòsits amb l'esperança que, aquesta vegada sí, seran més realistes i més abastables, que ja som prou grans per saber que no cal insistir a fer-nos quimeres i maleir-nos després per no haver aconseguit impossibles. No hi tornaré a caure: igual que sé que mai no faré metre setanta-cinc, també sé que no correré mai una marató ni heretaré de cap hipotètic "tio" a l'Havana...
En lloc d'això, però, vull deixar de banda les misèries personals i col·lectives, perquè, òbviament, aquest no ha estat el millor any de la meva vida, i, malgrat tot, m'ha dut moltes vivències positives. Ha estat l'any en què tots plegats haurem après a observar amb una altra mirada, a somniar amb els peus més arrelats a terra, a gaudir els petits instants, a viure més endins nostre.
I això és el que de cap manera vull perdre: els moments d'introspecció, les sortides prop de casa, el gaudi de les estones de llibertat a l'aire lliure (que ens han fet més lliures que mai), l'escalf de la petita família compartint taula, manta i sofà, el trucar-nos amb els pares més d'un cop al dia, el saber-nos més a prop que mai d'alguns malgrat la distància...
I tampoc vull esborrar en l'any nou la felicitat de les noves experiències (que també n'hi ha hagut, perquè ens ha tocat reinventar-nos una mica a tots!) o la sort de tenir uns companys de feina que ajuden a fer les coses fàcils perquè saben que sense l'equip, no som res. I agraeixo també el privilegi de tenir una feina que m'agrada, malgrat que mai no ens posen les coses fàcils i que sovint ens toca remar amb vent en contra sense brúixola ni timoner i procurant no perdre els rems en l'intent. De la família, ja ni en parlo: sobreviure al confinament entre les quatre parets de casa va ser com vèncer els jocs de la fam... i en vam sortir ben victoriosos (i units).
Només em dol no poder ser físicament més a prop de la resta de la família, dels grans que ens enyoren -però s'ho callen per por de fer nosa o d'atabalar-nos-, i dels petits -que creixen massa ràpid-, i fer-los els petons i abraçades que el cor em demana...
Però ja tindrem temps de rescabalar-nos-en. Comencem any. Nosaltres som els mateixos, però ens mirarem la vida amb unes altres ulleres amb què les petites coses prendran una nova dimensió. I esperarem que els vents ens siguin més favorables per tornar a navegar a tot drap.
M'agradaria creure que serà així: aquesta és la gran lliçó que m'emporto del 2020.
Mentrestant, bon vent i barca nova!
Feliç any 2021!
"Bon vent i barca nova!", Ovidi Montllor.
