Efectiu, o que faci efecte? (Article publicat a Hora Nova el 7 de gener de 2011)

Estem en un moment de canvis indefugibles: canvi d’any, canvi de propòsits -si és que no ens valen els mateixos vells propòsits que cada any deixem aparcats-, canvi de govern, canvi de rumb... Uns ens acompanyen anualment; altres, ens els duen les urnes cada quatre anys. I justament aquests són els que em fan pensar.

I sabeu què penso? Que, tal com estan les coses, jo també m'hauré de renovar, repensar, replantejar, resituar i refer... i sense reposar! Però, no ens enganyem, em fa massa mandra tot plegat. Més que res, perquè m’hi perdo.

A veure qui m’explica, sinó, que renovar-se sigui posar al davant -interinament, això sí- la cara d’un presidenciable de fa dotze anys! No dubto de la seva vàlua i eficàcia; segur que és la millor de les estratègies, però innovador no és... O qui m’aclareix per què la culpa que a alguns no els votin la tenen, suposadament, els que ja no hi són -aquells que la deuen fer per les terres de Tarragona, rient, imagino, sorneguerament per sota el nas!-. O que els qui hagin provocat el desconcert siguin els que s’han “emancipat”! Divideix i venceràs...! Entre aquests, amb tots els respectes, també hi ha una bona colla d’il·luminats que fan volar coloms perquè algun dia van creure que decidien alguna cosa... És clar que arreu hi ha gent que pensa, gent que treballa, gent que es respecta i gent amb sentit comú. A veure si entre tots refem aquest desgavell i trobem el camí... cap a l’esquerra!

I, mentrestant, a veure si, com diu la saviesa popular, aconseguim que el llegir no ens faci perdre l’escriure! Que de feina per fer n’hi ha, i no pas poca, també a casa nostra...

Anem a pams: encara no hem passat un “torneig” electoral d’efectes devastadors per a més d’un, que ja hem de témer una nova batalla, ara als municipis. Són, prou ho sabem, amps de batalla ben diferents, però alguna cosa comparteixen Aquell, que ens afecta a tots, mal que ens pesi, ha tingut, té i tindrà efectes directes i desafectes col·laterals. L’altra, la que està per venir, hauria de tenir-ne, si volem progressar i sortir del gris. I aquí, més que enlloc, jo crec que en qui hem de confiar és en les persones, en la gent que fa i viu la ciutat cada dia. Les sigles, sincerament, em diuen poc. Mireu: alguns ja sabeu que jo tinc el mal vici de pensar de tant en tant. I el que em passa pel cap ara és la mena de líder que vull per a tirar endavant la ciutat on visc. De fet, seré franca, no crec gaire en els líders si no són capaços de delegar, de compartir, de dialogar de veritat i d’anar més enllà de les paraules... No vull gent que enlluerni: l’excés d’ “i·luminació”, lluny de mostrar-nos el camí, ens pot fer uns “il·luminats”! Cal que tothom se centri en el que toca, que s’imposi el sentit comú, i que es dediquin a la ciutat els esforços i l’afecte que necessita, pobreta, que prou s’ho val! Pot ser un bon propòsit per començar l’any, no?

Ah! Decididament, jo m’estimo més algú efectiu que no pas algú que només faci efecte...



Oposició

Fa un parell de mesos vaig escriure un comentari en un bloc on agraïa que hi hagués conciutadans meus de Figueres capaços de fomentar el sentit crític i d’actuar conseqüentment. En vull recuperar les idees bàsiques, que continuo subscrivint i que crec que cal reivindicar més que mai. La crítica fonamentada i constructiva no és tan sols una pràctica absolutament lícita: és una pràctica necessària si es vol anar endavant i sortir de la grisor. Em lamentava, però, que a l’hora de valorar el el lideratge de la ciutat alguns partissin d’un punt de vista desenfocat quan es parla de responsabilitats, posant en el mateix sac els que regeixen actualment el rumb de la nostra ciutat i els que es troben fent la seva feina des de l’oposició. No es pot demanar el mateix als uns i als altres: ni la responsabilitat és la mateixa ni la manera d’exercir-la ha de ser igual. Són les regles del joc democràtic. És cert que a alguns els ha tocat de passar d’una banda a l’altra, però no crec just oblidar que en el seu moment no van optar per amagar el cap sota l’ala o per veure-les venir; és evident, això sí, que a vegades és inevitable patir servituds: és el preu que cal pagar quan s’opta per la governabilitat i per evitar posar constantment pals a les rodes. Cada cosa té el seu moment: les regles del joc canvien i s’ha de saber quin és el paper que es juga en cada moment. Deixem que l’oposició faci oposició… que és el que toca. I sort n’hi ha! És d’agrair que algú sigui capaç de denunciar amb fonaments situacions com la que es va viure en el darrer ple extraordinari de l’Ajuntament de Figueres, on malgrat les irregularitats i despropòsits de tota mena –que ens aboquen al fons d’un pou- es va acabar aprovant un pressupost que no s’aguanta per enlloc. Fer oposició no vol dir oposar-se sistemàticament a tot, sinó actuar amb responsabilitat i coherència per defensar el benestar dels ciutadans. O no és això?

Any nou... nous propòsits?

Sense adonar-nos-en, amb una recança coneguda de sempre, però –si la vida ha estat prou indulgent amb nosaltres— la il·lusió intacta de cada desembre, ens hem plantat de nou a Nadal. I amb els mateixos recels, contradiccions, temors i esperances de cada any ha tornat la cançó enfadosa: l’efervescència consumista que ens consum, la desídia que ens delera, el voler i doler... Res, en definitiva,  que no puguem superar i gaudir.

Ara encetem un gener que duu canvis indefugibles: canvi d’any, canvi de propòsits -si és que no ens valen els mateixos vells propòsits que cada any deixem aparcats-, canvis de rumb, volguts o imposats. I tots, els haurem  de saber encarar amb coratge i afany.

L’any nou pot ser una excusa perfecta per mirar de renovar-nos, repensar-nos, replantejar-nos, resituar-nos i recuperar il·lusions. Pot ser el millor pretext per donar a tot plegat més sentit. Fer-nos, si més no, aquest propòsit, ja pot ser un bon principi. Ens hi posem?

BON ANY 2011!

Família Illa-Vila

(Joan, Àngels, Roger i Jana)

Figueres,  Nadal 2010

Pont... aeri?

A poques passes d’acabar de travessar aquest llarg pont de la “Immaculada Constitució”, m’obligo a fixar la mirada en l’horitzó quotidià; al cap i a la fi, per més que ens hi escarrassem, poc podem fer per escapar de les obligacions diàries... -de fet, tant se val, i que per molts anys sigui així!-.

Instal·lada en aquest exercici d’apropament progressiu i atraumàtic al dia després, penso i repenso si res ha canviat aquests dies de pausa. M’adono que poca cosa, si em centro només en mi i el meu entorn domèstic. Potser l’únic fet transcendental és que hauré pres consciència un any més que ja tornem a ser a les portes de Nadal, i que torna la mateixa cançó enfadosa de cada any... Aquests dies a mig gas hauran tingut, si més no, el mèrit d’ajudar-me (com a tants d’altres!) a carregar piles per afrontar l’efervescència nadalenca, que ens amenaça i il·lusiona alhora, sense buidar, però, encara, les butxaques.
Jo no m’he mogut gaire, però a aquells que han volgut o necessitat un canvi “d’aires” per via aèria, els aires se’ls han tornat hostils: el “descontrol” i l’estat d’excepció són fets prou greus i reprovables que han de tenir -aquests sí- conseqüències immediates més enllà del caos viscut si no volem continuar sent la riota a casa nostra i part de l’estranger...
Tornant a posar els peus a terra constato que una evidència que poques coses canvien és que la nostra “crescudeta” Constitució continua mantenint la seva aurèola de “pura” i “immaculada”; perquè, per més que els anys li passin i sigui major d’edat, és intocable com el primer dia. Només faltaria!

Re-formes?

Tal com estan les coses, jo també m'hauré de renovar, repensar, replantejar, resituar i refer... i sense reposar! Però, no ens enganyem, em fa massa mandra tot plegat. Més que res, perquè m’hi perdo. A veure qui m’explica, sinó, que renovar-se sigui posar al davant la cara d’un presidenciable de fa dotze anys! O que la culpa que a alguns no els votin la tinguin els que ja no hi són -aquells que la deuen fer per les terres de Tarragona, rient, suposo, sorneguerament per sota el nas!-. O que els qui hagin provocat el desconcert siguin els que s’han “emancipat”! Divideix i venceràs...! Entre aquests, amb tots els respectes, també hi ha una bona colla d’il·luminats que fan volar coloms perquè algun dia van creure que decidien alguna cosa... És clar que arreu hi ha gent que pensa, gent que treballa, gent que es respecta i gent amb sentit comú. A veure si entre tots refem aquest desgavell i trobem el camí... cap a l’esquerra!

1 de desembre de 2010