Els ensenyants també en tenim prou! (article publicat a l'Hora Nova del dimarts 7 de juny de 2011)

L'ensenyament públic sense rumb

No tinc clar que en aquest context de desafecció i d’indignació gaire gent hagi parat atenció a les reivindicacions del col·lectiu docent. Probablement hi ha encara molta gent que creu que només piquem de peus a terra perquè ens retallen els sous i ens treuen “privilegis” immerescuts. Segurament. Però també hi ha gent que es treu la bena del ulls i para atenció als nostres arguments: l’educació dels ciutadans és massa important perquè continuï sent tractada com la Ventafocs del sistema sense que tots plegats ens escandalitzem pels continus canvis de rumb a què és sotmés el nostre sistema educatiu. L’actual consellera d’Ensenyament ens demana per afrontar el que anomena “canvi de paradigma”. Però estem massa cansats que les decisions es prenguin al marge dels que hi breguem cada dia i que la planificació sempre depengui de les dèries passatgeres dels governants de torn. Massa sovint s’oblida que no mercadegem amb productes inerts: tractem amb persones, éssers amb sentiments, sensibilitats i circumstàncies diversos i canviants. Òbviament, sense un entorn estable es fa impossible gestionar-ho tot plegat: no en fem prou de treballar amb vocació, convenciment i grans dosis de voluntariat...

Alguna cosa deu fallar quan s’ha aconseguit que es mogui gent tan diversa com la que clama ara: persones d’ideologies, filiacions, militàncies i tarannà ben variats estem anant a la una a l’hora de dir “prou”. Tots podem entendre que en un context de retallades s’ha d’estrènyer el cinturó i s’han de gestionar millor que mai els recursos (i tant!), però dolen la falta de transparència, l’opacitat dels criteris, i el fet que sempre hem d’anar al límit a l’hora de planificar perquè no acabem de saber mai cap a on anem, o cap a on volen que anem.

L’editorial de La Vanguardia de divendres passat feia referència a l’enrenou generat entorn a la fixació del nou calendari escolar. I reblava el clau: el problema de fons no és quan comencem, sinó com, en quines condicions, ho fem. Ho deia ben clar: “cal estabilitzar el funcionament de l’educació primària i secundària” i  “donar continuïtat i coherència a les polítiques educatives i a les normes de funcionament”. Altrament, només s’aconsegueix generar desconcert, més angoixa en el col·lectiu docent i més mediocritat en els resultats. Les retallades de recursos fan més difícil que mai la lluita contra el fracàs escolar.  A cada bugada perdem un llençol!

I, com que les vagues tradicionals no són ben enteses, hem de fer-nos sentir per altres vies: pengem pancartes, fem sonar els xiulets, sortim al carrer, a la premsa... difonem el nostre missatge a les famílies i les convidem a acompanyar-nos... però no deixem de fer ni una sola hora de classe. I ho fem units.

Fa temps pensava que els ensenyants tendim a la queixa, però ens costa mobilitzar-nos.Crec, sincerament, que les coses estan canviant: davant el convenciment que l’ensenyament públic està sense rumb, desenganyats de l’administració, però també del paper dels sindicats. Aprendrem a explicar-nos?  

 

Quan la marca no ven...

Evidentment això no és un final, sinó la continuació d'un camí, difícil, però necessari: la feina del nostre equip no caurà en un sac buit! El temps posa les coses al seu lloc: no se'ns pot recriminar falta de treball, de preparació o de projecte. Temps al temps! Falla la marca, no el producte!

Malgrat el dolor, inevitable i necessari, del moment, estic satisfeta de la feina feta. No sóc, però, una il·lusa: sé que hem comès errors. El principal, creure que podíem evitar l'inevitable tsunami de les dretes i, sobretot, pensar que amb tenacitat i esforç superaríem l'espiral d'estupidesa d'unes esquerres entestades a autodetruir-se a còpia d'indignar-se amb mètodes kumbaià o amb polítiques de dretes... Caldrà que ens reinventem, i que revisem la feina feta, òbviament . Però no ens hem de resignar a creure que  tot el que hem fet ha estat en va. De moment, jo m'enduc com a penyora la solidesa i la il·lusió per seguir treballant de l'equip format sota el lideratge d'en Pere. Estic molt orgullosa d'haver estat convidada fa temps a formar-ne part , d'haver-hi estat ben acollida i de continuar-hi vinculada. No ens dol haver dedicat esforços a la nostra/vostra causa. Hi hem deixat moltes hores, hores tretes a la família, als amics, al repòs... però el capital humà que hi hem guanyat és increïble: allà on abans hi havia companys, hi ha hagut veritables col·legues i ara hi ha amics; allà on ja hi havia amics, ara hi ha  la certesa que hi ha coses que sí que són per sempre... 

Continuarem el camí mirant endavant: l'horitzó no és mai enrere. Gràcies, companys de travessa! I , sobretot, gràcies, Pere, per haver-nos fet creure en un projecte que continuarem defensant sota el teu guiatge, però que ja hem fet ben nostre!

 

 

Darrera setmana: un esprint, que això s'acaba!

Els últims metres d’una cursa són els de més mal passar: veure a prop la meta i no acabar-hi d’arribar quan les cames ja et fan figa i et costa mantenir l’alè pot ser un suplici. Alhora, però, l’estímul de veure el final (i la recompensa de l’esforç) a tocar impulsen a anar endavant i a treure força per fer l’esprint definitiu. Diuen que el que importa és participar, però tots sabem que una barreja d’amor propi i de sentit de la responsabilitat empeny els participants en una competició a donar sempre el màxim.

La campanya electoral és, de fet, una cursa de fons amb una recta final de quinze dies. Una recta amb l’estadi ple a vessar de seguidors que animen els seus atletes, escridassen els adversaris; i on, òbviament, hi ha preferits, descartats i, sovint, també sorpreses.

Hi ha alguna cosa, però, que fa que aquest símil no sigui complet: al contrari del corredor de fons, que lluíta sovint contra ell mateix i la seva soledat, aquí hi ha un equip. I aquest equip -on més enllà del líder, tothom té una funció i tothom és en certa mesura indispensable-, només funciona si hi ha cohesió i un objectiu clar i compartit. El paper del líder és posar-nos en el lloc que ens toca i motivar-nos. I això ho ha de fer des de l’empatia i des de l’exemple, arremangant-se el primer de tots quan cal fer-ho. El paper dels altres no és menys important: cada peça ha de jugar el millor que sàpiga en la posició que li toca i, sobretot, creure’s que l’objectiu és possible.

Ara que ja som gairebé en temps de descompte, cal un darrer esforç, el definitiu, des del convenciment que l’experiència val la pena.

Junts, podem!

Amb tu, podem!

Dues setmanes

Dues setmanes que prometen ser ben intenses! Si més no, així ha estat l’inici de la campanya: intens, trepidant, engrescador, atrafegat... i un pèl -no fa res reconèixer-ho- aclaparador!

El millor de tot, fins ara, és l’escalf humà, el cos a cos amb la gent de l’equip -bàsic per tirar endavant amb força - i amb els ciutadans -veritable motor d’aquest repte-. De més mal dur es fa no trobar prou espai per al repòs de cos i ànima. Però quinze dies no són res: la tasca és prou engrescadora i estem prou convençuts de la necessitat de l’esforç. L’esforç nostre i la comprensió i complicitat dels nostres per ajudar-nos i empènyer-nos a poder gairebé tocar el do de la ubiqüitat a casa, a la feina i al carrer. Quinze dies només...

Pa i aigua (article publicat a Hora Nova el 3 de maig de 2011)

Estem en una crisi profunda, d’aquelles que remouen els fonaments i, irremeiablement, fins i tot, les més ardides de les ànimes. És una veritat aclaparadora: les misses no arriben per a tot i s’imposa la necessitat d’estrényer cinturons. No cal, doncs, ser expert en economia i finances per entendre que, a menys ingressos, s’imposen menys despeses, si no volem quedar amb el cul a l’aire, és clar. En economia domèstica d’això en diríem aplicar el sentit comú: redistribuir un pressupost remigrat per força, atendre les prioritats i deixar-se de romanços poc o molt prescindibles i de detalls vacus. Qualsevol cosa abans de treure el pa i l’aigua de la boca dels nostres! El pa i l’aigua: aquesta és la clau. És lògic que les tisorades domèstiques es traslladin també a l’administració: d’on no n’hi ha, no en pot rajar, òbviament. El problema de sempre rau en la manera de plantejar les mesures preses, en la incapacitat de fer pedagogia amb l’exemple, en la quantitat de sopars de duro que se’ns expliquen i en la dimensió dels gripaus que ens hem d’anar empassant, un rere l’altre, sense dret a rèplica. O, el que és més greu encara, sense saber a què replicar quan l’administració s’omple la boca de globus sonda parlant desordenadament de mesures de contenció que no s’acaben de definir, de tisorades sene ordre ni concert, de presagis apocalíptics que no ajuden gens els qui hi treballem a veure-hi un sentit i a posar-nos de cara a fer endreça. Quina mandra que fa, ordenar els armaris!

Tinc la sensació que l’administració està tirant pel camí dret quan opta per racionar el pa i l’aigua dels ciutadans: la sanitat i l’educació, dos pilars fonamentals d’un estat del benestar que trontolla. Les eternes ventafocs del conte han de pagar sempre els plats trencats. No discuteixo que potser molts usuaris ens hem anat malacostumant a còpia d’anys de bonança a creure que tot se’ns havia de donar fet. Però el fet que alguns hagin fet un abús (o un mal ús) d’assoliments aconseguits amb l’esforç d’anys de reivindicacions i de lluita no converteix aquests guanys en privilegis desmantellables. Em preocupa no saber ben bé cap a on ens volen fer anar. Com a professional de l’ensenyament, però també com a ciutadana i, sobretot, com a mare. Que no ens escamotegin el pa i l’aigua: la sanitat i l’educació!