La foto

Abans de res, he de demanar perdó a la mare. M'escolto els seus consells i en prenc sempre nota, però, de tant en tant, tenim petites discordances. Com ara, que he decidit tornar a formar part d'una llista electoral. De fet, ja s'ho temia prou! I segur que m'ho sabrà perdonar.

Des de fa una temporada han estat molts els coneguts que m'han abordat amb la mateixa pregunta i a tots els he anat donant la mateixa resposta: quan arribi el moment, ja es veurà. I el moment ha arribat: ara ja no puc negar l'evidència. Sí: surto a la foto!  Avui, després d'uns dies de repòs forçat perquè he estat una mica pioca, he sortit del niu per quedar ben retratada.

M'espero reaccions de tota mena: felicitacions sinceres, comentaris àcids, dards poc o molt letals (a la cara, o d'esquena), consells benintencionats o amb segones, cares d'esglai, d'incredulitat, de llàstima... En fi: a aquestes alçades ja tinc més que paït que en veuré i sentiré de tots colors i que és un risc que va implícit al fet de donar la cara per alguna causa i d'exposar-te al públic. 

Per què assumeixo el repte? Els motius són múltiples i diversos. A vegades hi pesa una miqueta el cor, però, per sobre de tot, hi pesa el cap, el sentit comú.

Us en resumiré uns quants:

•  L'equip. 

M'engresca. Els primers llocs els ocupem persones que ens coneixem i que ja hem estat treballant en equip, sota el lideratge d'en Pere. En Pere és un líder positiu: té una gran capacitat de treball, però alhora és capaç d'engrescar-nos i de delegar quan convé. Som gent diversa que ens avenim i som capaços d'encaixar les nostres diferències, que també hi són. La complicitat és bàsica per treballar en equip, com ho són la confiança mútua i la capacitat d'acceptar les diferències i d'integrar-les. El grup és divers, com la ciutat que representa.

•  El líder. 

Una persona amb un coneixement real de la ciutat i que coneix de primera mà el funcionament de l'administració pública. L'experiència és un grau. Per a alguns pot ser un handicap.  Més d'un li retraurà que ja no és sang nova: tant se val, nosaltres creiem que és un valor afegit. En Pere no és amic de la demagògia, i té la dèria de documentar-se abans de parlar. Li agrada treballar amb rigor des del lloc que sigui. I, creieu-me, fer oposició en les condicions d'aquest últim mandat no ha estat gens fàcil!  Però s'ha marcat l'objectiu d'apropar-se a la gent, i ho ha fet: conversant amb entitats, associacions, clubs, al carrer, a la botiga... És capaç d'estar al capdavant del grup i no li fa res ser el primer d'arremangar-se

• El projecte. 

Perquè hi ha un projecte amb cara i ulls, nascut d'escoltar els ciutadans i de conèixer la realitat que ens envolta. Perquè les propostes són realistes: no es basen en focs artificials. Perquè tinc una prioritat, que és la meva família, que es mereix una ciutat feta a mida dels seus habitants.

Se m'acut que hi ha molt més motius per sentir-me orgullosa de formar part d'aquest grup, però potser el més poderós de tots es resumeix en la paraula CONFIANÇA. Perquè sé que puc confiar plenament en en Pere, l'Alfons i en César i en tots els que ens hi acompanyen.

Ja som tots prou grans per saber que la il·lusió no és suficient per construir projectes. Calen rigor, treball i un coneixement  fonamentat del punt de partida per tal de poder afrontar amb garanties els reptes, aprofitar les fortaleses i superar les debilitats.

Ara només queda mirar endavant i que, entre tots, ajudem a construir la ciutat que volem.

(He de dir que la foto ja m'ha costat, d'entrada, un sopar 

i vés a saber quantes coses més d'aquí al 24M!)

Vacancetes

Vacances...

Família completa, lectures (àvides), bons àpats... i gaudir del nostre entorn privilegiat!

Compartir moments, viure la llar, mantenir tradicions (ummm... els brunyols!), passejar, oblidar (relativament) el rellotge i deixar-se portar...

Aviat tornaran la voràgine, els vells reptes o els que hem d'estrenar encara, els projectes embastats i els que ja tocaran a fi, els terminis, les cites ineludibles, les il·lusions mig aparcades, el dia a dia que ens estreny i que ens esperona malgrat tot.

CARPE DIEM!

Pares i fills

Un dia, ben conscientment o sense saber gaire bé com, et plantes en un punt en què decideixes afrontar la idea de ser pare. I de la idea passes a la pràctica. I la pràctica et deixa un regal meravellós de per vida; però descobreixes que no és cert que els nens vinguin amb un pa sota el braç. De fet això és poc dolorós comparat amb dues o tres constatacions terribles (d'entrada!) 1) els fills no porten manual d'instruccions; 2) no s'admeten devolucions; 3) la vida et canvia sense remei. En alguns casos s'hi afegeix un altre descobriment, devastador per a alguns: ser pare t'acosta als teus propis pares i et va fent entendre, perdonar i fins compartir no poques coses d'ells que trobaves inconcebibles. I abans d'adonar-te'n, ja has passat a l'altra banda!

Ser pare representa, a priori, perdre moltes coses; si més no d'entrada: certa idea d'autonomia, llibertat, inconsciència... La vida canvia, sí, però no fatalment. De fet, passat el xoc dels primers mesos, l'assumpció de la responsabilitat irrenunciable de tenir una personeta a càrrec teu, poc a poc vas recuperant els teus espais. Durant un temps passes a ser gairebé només mare. Després recuperes les teves altres facetes: la de filla, la d'esposa, la d'amiga, la laboral... I tot es va posant al seu lloc. La vida és més intensa, les hores es fan més curtes i l'agenda es complica. Però t'adones que, de cap manera, tenir fills és una pèrdua: el teu món s'eixampla, es diversifica, es complica. Probablement no és ni millor ni pitjor, però, sens dubte, és ben diferent! I malgrat la fatiga, les renúncies, els sacrificis i els patiments, no pots concebre la vida sense els teus fills.

Els fills, a més, et porten a conèixer gent d'àmbits ben diversos, a fer amics en llocs insospitats, a compartir inquietuds amb altres pares... I mentre ells aprenen, nosaltres,  al seu costat, també aprenem, gaudim, patim i creixem. No és d'agrair?

Avui hem viscut un d'aquests dies de germanor que et regala el fet de tenir fills: una colla de famílies hem compartit un dissabte radiant de primavera, ens hem entaulat fent gatzara i hem sentit lliscar les hores plàcidament. Una colla d'amics diversos i dispersos units per l'afició dels nostres fills, tot just preadolescents, al futbol. Han gaudit els fills i hem gaudit els pares.

Que per molts anys es pugui repetir!

Final de trimestre

I avui, que no fa tramuntana, tramuntanejaré lleugerament abans de rendir-me a la son que em pica l'ullet i em festeja de fa estona. Em sembla que ja em mereixo reposar una mica, després de la voràgine del final de trimestre: dies capaços d'esgotar la paciència, els bolígrafs vermells i l'energia escassa que ens queda...

Ja sabeu que m'agrada aquesta feina boja que tinc, però hi ha èpoques d'una intensitat sobreesgotadora. Per sort passen i deixen pas a interludis que ens permeten recuperar l'alè i fer balanç. De fet, a hores d'ara em veig com un atleta agafant arrencada per poder fer el salt més llarg al fossat definitiu del darrer trimestre: aquell saltador que necessita anar enrere i prendre distància per poder arribar més lluny en el salt decisiu. Estic cansada, sí, però satisfeta. Amb el temps he après a no mortificar-me amb les coses que no puc canviar i a no pretendre dur pel camí recte tots aquells alumnes que, inevitablement, no acaben de trobar el seu camí. Sóc humana, imperfecta i, simplement, faig el que puc amb les eines que tinc. Si no en sé més, poc puc fer-hi.

Aquest final de trimestre, aquests dies de dormir de pressa, han vingut acompanyats dels nervis inevitables dels terminis que s'acaben i les oportunitats que es perden. Però també de notícies esperançadores i d'horitzons que s'obren. El temps, sense esperar massa, ho dirà.

"Camins", Sopa de Cabra

Avui faig anys

A la meva partida de naixement diu que la matinada d'un dia com avui de fa uns quants anys (suficients perquè em diguin tot terreny) vaig néixer a la ciutat de Girona. Sí: per circumstàncies de la vida, els meus pares em van fer néixer a la ciutat dels quatre rius, com als meus dos germans. Així que resulta que jo, que passejo cofoia la meva condició d'empordanesa arreu (i la consegüent fília per la tramuntana), de fet faig una petita trampa amb els meus orígens. Tant se val: tinc arrels empordaneses per totes bandes: de l'Alt i del Baix Empordà, de la plana riallera a ben arran de mar,  de la serra de Verdera als encontorns de les Gavarres. I de sempre he viscut al palau dels vents, amb el breu parèntesi d'alguns dels meus anys d'estudiant i dels primers anys d'ofici. Girona és, doncs, un accident en la meva biografia, però un accident venturós del qual no renego ni poc ni molt: m'enorgulleix poder dir que sóc gironina de naixement i reivindicar l'encant de Girona enfront la grisor creixent de la meva Figueres actual.

Avui faig anys. I, alguns gràcies a la memòria, d'altres amb l'auxili de les noves tecnologies i les xarxes socials, se n'encarreguen de recordar-m'ho. Ja no sé quantes felicitacions he rebut... Un moment les hauré d'agrair una per una, com cal. Mentrestant, us ofereixo aquesta reflexió tocant, volgudament, de peus a terra. Per més petons, felicitacions i abraçades virtuals que rebi, per més que el facebook pugui jugar a fer-me creure que sóc algú important i que el meu aniversari té una transcendència que no li escau, ja sé que, més enllà dels formulismes i la cortesia, amb sort alguns de vosaltres sí que m'haureu felicitat de cor i m'haureu ajudat a fer d'un dia de cel gris una jornada esclatant de color i joia. Gràcies a tots i totes, però, sobretot, gràcies a en Roger, la Jana i en Joan, el meu tot!

Thank you, Alanis Morissette