Ep! 3 de juliol i amb les piles ben carregades.

Avui estic convençuda que comparteixo amb molts companys i companyes d'ofici/vocació de l'entorn altempordanès un estat d'exaltació (positiva i proactiva) inusual en aquestes dates. Els docents solem començar juliol poc o molt cremats, exhausts i eixuts d'idees, esgotats físicament i psicològicament i amb fam de refer el nostre intel·lecte, una mica malmès per la voràgine del final de curs. Encara no ens hem refet d'un curs que ja ens veiem abocats a començar a idear (i potser idealitzar) el següent sense solució de continuïtat. Mentre fem endreça i tanquem memòries, signem actes i posem punt i seguit,  punt i apart o punt final als projectes que hem tingut entre mans una colla de mesos, si els decrets, ministres i consellers de torn ens ho permeten, anem començant a embastar el curs següent. Molts ho fem amb prou il·lusió, però amb el dipòsit de combustible en reserva i el pilot d'alarma encès perquè el camí encara fa pujada i no podem acabar de deixar anar el llast que ens pesa.

Aquest any, però, a l'Alt Empordà hem començat juliol amb un parèntesi d'aire fresc, malgrat la canícula evident. Hem viscut, gaudit  i compartit una escola d'estiu renovada, nascuda de la tossuderia i l'empenta d'un grup impulsor admirable que ha sabut engrescar gent ben diversa. Aconseguir prop de cinc-cents participants i una multitud de simpatitzants potencials que faran expandir el virus de la inquietud i l'afany de continuar aprenent té molt de mèrit. Aconseguir fer renèixer aquell moviment de mestres empordanesos que van ser capaços d'anar al capdavant de la renovació pedagògica fa una colla d'anys no és només meritori, és de justícia i altament motivador.

Jo, que ja sóc d'una generació pont, m'he sentit feliç de veure com aquells mestres, molts dels quals reconec (perquè entre ells, sempre actiu, també hi havia el meu pare) han pogut finalment passar el testimoni als mestres i professors d'avui, als docents que han estat capaços de moure cel i terra per aconseguir posar els fonaments d'allò que semblava impossible.

M'ha fet una il·lusió immensa fer balanç d'aquests dies parlant amb el meu pare i sentir-li renéixer l'emoció en rememorar l'esperit lluitador dels anys de les seves escoles d'estiu. I entenc perquè em va transmetre la vocació per aquesta feina.

Em sento feliç d'haver participat en unes jornades il·lusionants que han ajudat a teixir més xarxes i a fer visibles tants projectes, estratègies i inquietuds! He après moltes coses d'uns ponents meravellosos,  però també dels companys de batalla més propers. M'he endut unes quantes frases per reflexionar anotades en el quadern d'aquest congrés. I també m'he endut una bossa (vermella!) plena d'idees, projectes, estratègies, imatges suggeridores, companyonia i...  interrogants! Perquè qüestionar-nos la nostra pràctica, compartir i debatre és el que ens fa avançar, oi?

Ep! L'escola parla! Quin nom tan definidor i carregat d'intenció i de sentit! 

Gràcies als artífexs d'aquesta re-moguda i per molts anys #lescolaparla! Gràcies al Servei Educatiu de l'Alt Empordà!

Ombres, olors i postals

De tornada cap a casa, en hora més de migdiada que no pas d'aperitiu, miro de deixar-me encalçar per les poques ombres del camí. I gaudeixo efímerament de la il·lusió de fresca que em proporcionen i que em dóna alè per continuar el trajecte.  

Avui em trobava en un d'aquests instants de respir, quan els narius se m'han omplert de records. La flaire intensa d'una figuera esponerosa a l'altra banda de la tanca d'un jardinet urbà m'ha transportat a un dels locus amoenus de la infància: aquell pati immens -als meus ulls d'infant- de ca la padrina, presidit per dues esplèndides figueres que ens regalaven ombra profusament mentre jugàvem a cuinetes, llegíem contes, acoloríem il·lusions o ens empaitàvem sense complexos. Aquell pati on passejaven i feien de les seves, presumits i amb la cua enlaire, els gats de la casa, sempre amb el permís tàcit de les gallines, mestresses i senyores d'aquell espai -si el gall no hi deia res en contra-.

M'han assaltat les postals d'aquells estius passats en un poblet a recer de les Gavarres on corríem lliures perquè els cotxes ben poc hi rodaven i les hores s'hi allargassaven sense fer-se mai pesades. La flaire de les tomates collides de l'hort i de la userda acabada de segar; el crec-crec dels llegums que esclovellàvem a les hores mortes; el pessigolleig de la "graciosa" de la casa Negre que l'àvia ens guardava ben fresqueta a la nevera com el més gran dels requisits! I m'ha semblat sentir també el frec dels vells llençols de fil cru que l'àvia gastava (alguns apedaçats!): frescos i sempre acollidors.
I he enyorat aquelles matinades en  què ens despertava, indecentment altiu i matiner, el gall de casa...i el goig subsegüent de poder-me girar de costat sobre el coixí quan la padrina ens deia que se n'anava a feinejar, però que no tinguéssim pressa a aixecar-nos.

Joanjo Bosk,  Beatus ille

Omnia vincit Amor (dedicat a la Núria)

Deia Virgili en un vers memorable (i realment rememorat) de la seva Ègloga X: "Omnia vincit Amor, et nos cedamus Amori". Tot ho venç l'amor: rendim-nos, doncs, a l'amor. A l'Amor en majúscules, aquell que pot tenir com a objecte qualsevol àmbit de la nostra existència. L'amor cantat amb alegria en una bonica melodia, un cant a la vida i l'optimisme, que la Núria Badosa ens va regalar quan la va ensenyar als seus petits cantaires de la Coral de l'escola Sant Pau. Pares, mares, germans, mestres i acompanyants diversos l'hem sentit una vegada i una altra i l'hem feta una mica també el nostre himne. Gràcies per aquest regal (i per tants d'altres!)

https://www.youtube.com/watch?v=WaP9t5J-E5k

La Núria,  que els darrers anys s'ha dedicat en cos i ànima a la coral que i ha encomanat la il·lusió i el goig pel cant a una bona colla d'infants, se'ns en va a un nou destí.  S'ho ha ben guanyat. I li desitgem que el vent li sigui propici i el camí ben planer en el nou pleriple professional, més a prop de casa. Aquí haurà deixat una petja inesborrable i uns refilets ben entonats que tindran eco molt enllà! 

La Núria, indubtablement, és una mestra vocacional, que sent la música i la professió, que infon disciplina i il·lusió a parts iguals, que gaudeix fent el que fa i compartint-ho amb els altres. Gràcies!

Una darrera reflexió: sabeu que en llatí, "vocatio, -onis" vindria a ser "invitació". Una idea ben bonica, no trobeu? Perquè la "invitació" de mestres vocacionals com la Núria obre les portes de molta mainada al coneixement, un coneixement sense barreres. 

I encara podem relacionar el mot vocació amb el verb llatí "vocare" (cridar): seguir la crida...  Esperem que la Núria pugui continuar convidant nens i nenes, nois i noies a seguir la crida i a posar en acció les seves veus dolces... I que continuï predicant el vers de Virgili: "Omnia vincit Amor: et nos cedamus Amori."

Que tinguis sort!

Els darrers metres fan pujada

Alguns alumnes (poc feiners, despistats, bohemis o bon vivants.... ) es van adonant, amb esglai, que ja són a les escorrialles del curs; sobtadament inicien una cursa desenfrenada per arribar a la meta de l’aprovat o per estirar unes notes massa migrades.  D’altres, que s’hi han fet més, estan tirant ja de la reserva perquè se’ls va acabant, lògicament, el combustible. A tots plegats els darrers metres de la cursa se’ls fan costeruts, mooolt costeruts. N’hi haurà que perdran definitivament l’alè i es donaran per vençuts abans de la meta sense haver fet un darrer intent (per agònic que sigui!); alguns altres encara podran fer l’esprint necessari per no quedar fora de la competició i s’asseguraran el passi a la propera “eliminatòria”.  Però, continuant amb el termes esportius, els que em causen més estupefacció són aquells que no han entrenat en tot l’any però que diuen, ben convençuts, que aquest mes de juny correran una marató... i la guanyaran! No sóc ningú per dir-los que no ho intentin, però quan treguin el fetge per la boca en l’agosarat intent o quan els vegi afrontar l’esprint caminant xino-xano, em costarà molt estar-me’n de dir: “d’on no n’hi ha, no en pot rajar”.

A la vida calen constància, esforç, voluntat i il·lusió per reeixir en el que fem. Deixar-se portar no sol dur gaire enlloc. Enhorabona als que ho han entès així i perseveren en el que fan.

DUES SETMANES: "Show must go on!"

Ara sí: hem donat el tret de sortida oficial a la campanya. Però seria demagògic defensar que la campanya dura 15 dies... L'"espectacle" fa mesos que dura, i encara ha de continuar...

Vivim en una voràgine. Ara, simplement, el compte enrere s’accelera: hem superat la precampanya (gairebé eterna), hem encetat la campanya (per sort, limitada)  i, després d’una jornada de reflexió poc més que virtual (innecessària?), esperarem resultats.

 Ni temps tenim d’adonar-nos del vertigen on ens trobem abocats siusplau per força. El millor de tot plegat és que, per bé o per mal, aviat s’acabarà tot.  Ara no hi ha marxa enrere: com en un matx futbolístic, cadascú ha triat la seva estratègia, però mai no sabem amb què ens pot sorprendre l’adversari; ni aquell de qui coneixem les febleses, ni, menys encara, aquell que s’ha afegit a la competició a darrera hora.

Qui més qui menys ha anat mostrant les seves cartes, vanant-se, potser, d’algun mèrit que no correspon (la política no és el pòquer, però és de tots sabut  que, tot sovint s'escapen  fanfarronades -"farols”-). 

En molts casos, hi ha il·lusió per fer coses, per participar a la vida de la ciutat i per tenir-hi veu. Hi ha bones intencions, projectes i estrègies diverses, però en aquesta cursa crec, humilment, que no hi guanya mai ningú. Si més no, no hi guanya ningú si no aconseguim fer els ciutadans partícips de la gestió i l’organització de la ciutat. Els ciutadans han de tenir veu i vot i les portes de l’Ajuntament obertes.

Em miro el grup del qual formo part i constato que, més enllà de la confiança que la gent dipositi en nosaltres, és indubtable que els lligams entre nosaltres –alguns de fa una colla d’anys, d’altres creats de poc-  es mantindran;  i que seran fructífers, generadors de nous projectes, de més batalles, de realitats i de feina feta. La bona sintonia del grup no depèn del photoshop (que no n’hi ha) ni de l’atrezzo: és sentida i viscuda. El millor de tot aquest teatre electoral amb traca final és que la cohesió que intuïa en el grup que hem format guiats per en Pere s’ha confirmat i que l’esperit d’equip i el feeling són reals. Tots fem un mateix camí, amb rumb clar i pas ferm. La feina col·laborativa és una realitat i el lideratge està més que consolidat. Diuen que un líder és algú capaç de fer aflorar el millor dels que l’envolten, de crear les condicions perquè aquells siguin capaços de treure partit al seu talent, en definitiva: un bon estratega, prou humil per acceptar que en moltes coses n’hi ha que són millors que ell. Algú que aclapari els altres no pot ser un bon líder. Aquesta és la grandesa: ser bo i, sobretot, voler que els altres també ho siguin i, si pot ser, fer-los sentir millors encara. Esperonar amb l’exemple, saber acceptar la crítica i escoltar, amatent, el consell.

 Els mítics "Carros de foc" de Vangelis poden ser una bona banda sonora per a aquesta cursa...