Avui que el pare fa anys penso que massa sovint grans persones deixen, si més no, aparentment, poca empremta.
Són persones que treballen pels altres
sense voluntat de transcendir. Persones que s’han implicat en la feina i en l’entorn
perquè, simplement, senten que és el que
toca. I que ho fan amb totes les conseqüències: amb encerts i amb errors, però,
amb vocació de servei. Tots en coneixem,
de gent així. I, de més lluny o de més a
prop, a vegades ens hi hem emmirallat.
Els meus germans i jo tenim l’exemple del pare, un home de caràcter que ens
va inculcar la cultura de l’esforç i que
ens va ensenyar a tocar sempre de peus a terra en les nostres aspiracions.
Potser alguns pensen que és una
herència ben magra. S’equivoquen de ple:
educar algú fent-li entendre i acceptar
els orígens per poder aspirar a anar més enllà és ben digne i lloable. Donar a
algú les eines per superar-se és un regal immens. Que bé quan algú és capaç
d’ensenyar que tenir ambicions no ha de
ser sinònim de ser egoista i que per sentir-se realitzat no cal trepitjar les aspiracions
dels altres! Aquests petits grans aprenentatges són les grans ales que els
nostres pares ens han donat per què
siguem capaços de volar sols.
El pare ens ha ensenyat que saber qui som, on som, i amb què podem comptar
en cada moment és fonamental per fer camí amb pas ferm i per poder aixecar-nos
quan ensopeguem.
El pare sempre ha estat un home pragmàtic en el dia a dia; lluitador
incansable, pendent de la família, sensible sota la cuirassa; bona persona,
malgrat tot.
Ha estat mestre (i ho és: oficis com aquest són per a tota la vida!).
Potser, si no hagués nascut l’any 40, en la més crua postguerra, li hauria
estat fàcil estudiar dret. Però els fills de famílies humils als anys 40 tenien
poques opcions. Amb tot, va tirar endavant: mestre, topògraf, sindicalista,
polític de base, membre d’agrupacions i entitats ben diverses, API titulat quan
encara calia anar a Madrid per obtenir el títol, pagès per origen i paleta per
afició. Home de petites ambicions. Torracollons sense mala fe, prou que ho
sabem!
A casa l’hem vist desviure’s per la feina, deixar-se la pell per l’escola.
Me’n sento molt orgullosa quan recordo la meva infància: va estar al capdavant
de l’escola Vicens Vives de Roses, la que va veure néixer (i batejar), i va
apostar valentament per la immersió lingüística com a fórmula de cohesió quan
amb prou feines ningú hi creia. També aleshores va lluitar com ningú perquè
Roses tingués un institut. I es va implicar en l’esport extraescolar i en
aquells festivals de la SUF que eren la millor demostració
que una escola pública ha de ser una escola de tots i per a tots. A Figueres,
quan va aterrar a aquella escola Pallach que tot just naixia en el laberint de
les antigues Franceses, va seguir defensant la seva manera d’entendre
l’ensenyament, sense tenir mai pèls a la llengua. I així va seguir fins que es
va jubilar, després d’haver passat per l’INS Monturiol.
Al pare l’hem vist cremar-se les celles per progressar. Tot un exemple.
Tinc ben presents aquells viatges a Cervera quan estudiava Filosofia a la UNED!
Però, sobretot, mai no ha oblidat la família. I per nosaltres ha lluitat, i
lluita encara, fins a perdre-hi l’alè.
Segurament la seva trajectòria no mereix un volum biogràfic en el prestatge de
les grans personalitats de la comarca. Però sí que té dret a quatre ratlles en
el cor de les moltes persones que l’han
conegut i tractat. No és una persona fàcil d’obviar. Són centenars els alumnes,
companys, coneguts, amics, famílies que poden donar fe del fet que persones com
ell mai no es poden fer riques amb la seva feina ni solen ser coronades amb
grans llorers, però, en canvi, tenen la sort de poder dormir amb la consciència
ben tranquil·la perquè han sabut fer de l’honestedat i la coherència el seu
far.
Gràcies
per això, pare, i PER MOLTS ANYS!
