Si mai em demanen que em defineixi, tinc un bon problema: qui soc jo per dir qui soc o què soc? En tot cas, la conjunció de les múltiples visions que poden tenir de mi els altres -sempre segons la perspectiva des de la qual m'enfoquen- pot fer més honor a la veritat.
Amb tot, a vegades ens toca mullar-nos i dir qui som. En aquests casos a vegades em funciona la descripció que un dia vaig escriure al meu perfil de twitter: "Empordanesa. Filòloga. Professora de secundària. Mare. Dona. Ciutadana. Inquieta. Catalana, republicana i d'esquerres!".
Crec que, poc o molt, trobaria testimonis capaços de corroborar que el que hi dic no és fals. És clar que em faltarien molts més matisos per a definir-me. Perquè a part d'això, soc moltes altres coses; algunes de manera irrefutable i indefugible, i d'altres de manera passatgera o circumstancial. Vaja: que soc com qualsevol altra persona convencional: una conjunció de factors heredats, accidentals, circumstancials, arbitraris o calculats.
I, si entrem en el terreny dels "detalls" i el caràcter, ja seria més pelut de decidir. A casa us diran que soc impulsiva i cridanera. A la feina, xerraire sense remei (parlo pels colzes, jo!) i una mica inquieta. O una mica i força.
Què hi farem: no es tracta pas de treure tots els draps bruts ara, oi? Per això ho deixaré estar abans no en surti escaldada.
Perquè, de fet, avui tan sols hi ha una propietat que preval per sobre de la resta: soc DONA. Amb tot el que això duu implícit. Bé: avui, com qualsevol altre dia. I això no em fa inferior, però tampoc superior.
A vegades necessitem
que ens sentin, que ens escoltin i, sobretot, que s'esforcin per entendre'ns.
No és fàcil aconseguir un objectiu tan aparentment senzill. Però això no ens ha
de fer callar; sobretot quan tenim arguments de sobres per combatre els prejudicis
d'uns, el desconeixement d'altres i la mala fe d'uns quants més. Avui ho diré
en castellà perquè se m'entengui. Perquè en algun lloc estrany, malgré tout,
el dec haver après...
Crecí en un pueblo costero cerca de la frontera francesa: Roses. El Empordà siempre ha sido tierra de paso. Y Roses ya entonces era una pequeña Babel que había empezado a vivir del turismo y que acogía pequeñas colonias de emigrantes andaluces, extremeños, gallegos, castellanos, algún murciano y alicantino y los primeros magrebíes.
Yo apenas había pisado la escuela cuando murió Franco. Tengo imágenes borrosas de la alegría contenida de mi padre. Estaba expectante ante el desenlace tardío de una dictadura que había casi aniquilado los logros de una escuela innovadora y abierta al mundo para dejar en su lugar las funestas enseñanzas de una escuela adoctrinadora y enajenadora sin ningún respeto por nuestra cultura. A mi padre, cómo a tantos otros de su generación, le robaron la lengua. Se diplomó en Magisterio. Y se esforzó en formar a futuros ciudadanos inquietos y reponsables. A pesar de las consignas del régimen y de los temarios del Ministerio. Mi padre tuvo que aprender a hurtadillas a escribir su propia lengua, el catalán. Porque, por lo visto, era altamente peligroso y poco conveniente que alguien osara desenvolverse usando tal jerga provinciana...
Cuando murió el dictador mi padre se dejó crecer bigote. Siempre decía que se lo afeitaría cuando España fuera una democracia. Tardó dédacas en hacerlo. Hace tiempo que está dándole vueltas a la idea de volver a llevarlo. Motivos no le faltan. Pero está ya un poco de vuelta de todo, aunque no atina a comprender cómo se puede cuestionar el modelo de immersión lingüística que tanto ha ayudado al respeto, la igualdad de oportunidades y la convivencia en nuestras escuelas.
La escuela en la que yo crecí era una escuela pública, obrera, poblada mayoritariamente por hijos de inmigrantes andaluces, extremeños y castellanos que habían dejado sus tierras en busca de una oportunidad. Y yo, que en casa siempre había hablado en catalán, aprendí a hablar en castellano en el patio de la escuela. O viendo dibujos animados o películas mal dobladas en la sesión de tarde de nuestra TV en blanco y negro -aquellas en la que Tarzán y los indios siempre hablaban usando infinitivos (y con acento americano)-. También crecí escuchando la radio que mi madre tenía siempre como banda sonora de sus labores de costurera. En castellano, por supuesto: Elena Francis, Luis del Olmo...
En mi familia sólo hablaba habitualmente algo parecido al castellano una tía mía que nunca ha dejado de hablar un chapurreado muy particular. Nació en Sevilla y se medio crió, ya un poco crecida, con monjas adoratrices en Girona. El resultado es un "catañol" muy expresivo, un dos en uno que usa en cualquier situación.
Pero aprendí, obviamente, a hablar castellano. Como lo han aprendido mis hijos: naturalmente. El caso es que mi escuela fue un poco pionera en eso de la inmersión. Al poco de empezar a funcionar, allá por el año 1978, un claustro de profesores valientes, que habían tenido que aprender su propia lengua medio de estrangis, tuvo la osadía de proponer introducir el catalán en nuestra enseñanza. De un modo natural, sin estridencias ni reivindicación alguna. Y los padres y madres, obreros, pescadores, costureras, guardia civiles y de otros oficios varios, lejos de ver tal propuesta como una osadía imperdonable, vieron en ella una oportunidad para sus hijos. Y firmaron en masa dando apoyo a tan atrevida propuesta. Los chavales, ajenos a la trascendencia de tal acto, continuamos jugando en castellano o en catalán, indistintamente. Y aprendimos con los versos de Machado y los poemas de Salvador Espriu. Sin ningún trauma. Y mi padre fue uno de esos maestros.
Hoy en día me siento orgullosa de ello. Y me acuerdo de Pili, granadina que aprendió a hablar catalán porque le salió de dentro, o del padre de M. José, de Beas de Segura, que nunca habló catalán pero era el más culé. O de Martín y María, que volvieron a su Zamora y con ellos se llevaron a dos hijos adolescentes que siempre más han conservado el tesoro de una lengua que les acompañó en los años de escuela. Y me río cuando recuerdo que en clase a veces Carlos y Jesús, o tal vez María y Sonia, discutían si se debía llamar cochino, tocino, marrano, puerco, cerdo o gorrino a un cerdo. ¡Con lo fácil que es llamarlo "porc"!
Creo, sinceramente, que en mi escuela no éramos tan raros; ni lo somos ahora. ¿Por qué esta terquedad en querer ver una amenaza allí donde sólo hay una oportunidad? La rareza es ser monolingüe en un mundo plurilingüe y no comprender que aprender una lengua nunca va en detrimento de otra.
Em faré un xarop de lletres amb
les paraules no dites i els desitjos ofegats. I en prendré una cullerada ben
plena per guarir-me de tu cada cop que t’imagini lluny de mi.
I prendré de nou alè en els
somnis impossibles de les nits eixorques que em torturen des que et vaig saber.
Potser algun dia naufragaré sense
remei en les aigües tèrboles que m’arrosseguen cap a tu. Potser el meu cos es deixarà anar en la
tempesta.I potser tu,diligent o per atzar, en recolliràs les
miques... Però no sabràs mai les raons del
meu naufragi.
La fal·làcia ets tu o,
simplement, és capciós això que sento? Se’m
desdibuixen els límits. I jo mateixa em
dissipo en aquesta boira que m’engoleix quan abaixo la guàrdia. Aleshores temo haver
de plegar veles abans d’arribar a port. Però el vent canvia sempre de
direcció...
Il·lusa, de nou m’aboco il·lusionada
a la meva/teva quimera: probablement el
meu bàlsam no pot ser sinó el dolor mateix d’estimar-te. Et vull sense que ho
sàpigues. Ets el meu deliri íntim. Callo la teva existència tàcita perquè em fa
por que te m’esvaeixis si et dic.Et sé.
I n’hi ha prou.
Febrer. Mes fred. Mig curs. Dies que es van allargant. Carnaval.
Diuen que l'ètim ve del llatí "februarius", que feia referència a la Februa o festa de la purificació a l'antiga Roma.
I de maneres de purificar-se, n'hi ha tantes!
Per a molts, el febrer són dies de disbauxa carnavalesca, de nits llargues d'enteniment curt. Per Carnaval, diuen, tot s'hi val. I llancen la casa per la finestra i deixen la vergonya aparcada al fons de l'armari. La rauxa s'allarga més enllà del que el calendari estricte preveia en èpoques en què tothom sabia que després de la dissipació venia la contenció de la Quaresma. I els carnavals s'encadenen al llarg d'unes quantes setmanes. I l'excusa per sortir de casa.
Per Carnaval, tot s'hi val. I si fa fred, ens la fem passar, amb ajuda o sense. Però jo no sóc ni poc ni gens carnavalera. I se'm fa estrany fer classe a alumnes que venen a l'institut ben cofois "guarnits" amb pijama i sabatilles, travestits o amb qualsevol complement estrafolari. I haver d'estar al cas de la gimcana en què es converteix deixar la nena a punt per anar a escola la setmana de carnaval, amb aquelles consignes que ens fan anar una mica més de corcoll del que ja anem qualsevol dia feiner...
Per a mi el febrer és un mes de trànsit. L'inici del segon quadrimestre escolar. L'equador del curs. Principi de la davallada. Per poc que pugui, miro d'aprofitar la fredor d'aquests dies per reposar una mica, lluny de la gatzara excessiva. No em tanco a casa, però tampoc em moro de ganes d'escapar-me'n. És la meva manera de "purificar-me": sofà, lectura, acabar tasques pendents (domèstiques i laborals), dormir una mica més del que acostumo a dormir i prendre alè per seguir la marxa. Amb música de fons i l'aroma penetrant del cafè acabat de moldre a la tassa...
Petits plaers d'hivern.
El claustre de professors de l'Institut Narcís Monturiol és polifacètic,
polivalent, polinòmic, polisèmic, políglota.... una mica com qualsevol altre, de fet. Són coses d'aquest ofici que ens obliga a estar sempre amb els ulls oberts i a espolsar-nos la mandra de sobre. I a fer teràpia de grup quan ens sobrepassen les tensions del dia a dia (fet prou habitual). Som humans. I tenim necessitats, defectes, dubtes i pors. Però també estem habituats a entomar reptes i a viure amb els canvis.
I no em refereixo estrictament a les manies dels polítics i dirigents de torn de marejar la perdiu empescant-se canvis normatius, giragonses curriculars i salts mortals en els criteris de programació. Nooo... És que el microcosmos en què desenvolupem la nostra feina és un reflex de la complexitat de la societat diversa i canviant en què vivim.
Deixaré de banda aquesta obvietat innegable que els docents som una peça més dins d'un engranatge dinàmic i mutable que ens arrossega mal que ens pesi. Perquè encara que alguns s'esforcin a posar arrels, quedar-se palplantats i deixar que les situacions vagin passant sense despentinar-se ni poc ni molt, i que els temaris que els nous opositors hauran d'estudiar s'hagin d'anar a buscar en un BOE i un DOGC de fa vint-i-cinc anys, el professorat està habituat a adaptar-se i a treure's recursos de la màniga. Amb il·lusió. I sovint amb més voluntat que traça. No deixem d'aprendre perquè sabem que és l'única manera de poder continuar ensenyant.
Però és que el claustre del meu institut, a més, és una mica i força temerari. I s'ha empescat altres maneres, molt més constructives, de fer teràpia grupal i de treballar la cohesió entre els companys de fatigues docents. I no parem: ara cantem, ara llegim, ara fem "teaitru". Així que aquest desembre passat, el meu primer al centre, ja em vaig veure, disfressada de cap a peus i amb més cara que no pas vergonyia, fent de dimoni dels pastorets. Dels Pastorets alternatius del Monturiol... No vaig pas poder dir que no davant la insistència dels meus companys de departament: com s'ho haurien fet si no haguessin trobant suplent per a la pobra Supèrbia, embarassadíssima? No m'hauria pogut treure aquest pes de la consciència.... Encara que em sembla que va pesar més el factor "Sísif": la inutilitat de qualsevol intent d'escapar-me de la proposta deixada anar insistentment pel factòtum de l'obra, l'infatigable Ernest.
Ernest: espero que després d'un assaig i quatre intents en rigorós directe t'hagi quedat prou clar que el meu lloc és donant suport des de la banqueta, per a no entorpir la feina dels titulars. Gràcies, però, per arrossegar-me i arrossegar-nos a aquesta experiència!
Si mai em demanen que em defineixi, tinc un bon problema: qui soc jo per dir qui soc o què soc? En tot cas, la conjunció de les múltiples visions que poden tenir de mi els altres -sempre segons la perspectiva des de la qual m'enfoquen- pot fer més honor a la veritat.
