Soc
xerraire de mena. M’agrada la paraula. Escriure sempre m’ha
costat una mica més. Estampar les paraules sobre paper suposa
una petita distància, sovint prou necessària. Una perspectiva
mínima que ajuda -per sort!- a donar un temps breu de reflexió.
Perquè la immediatesa de l’escriptura és minsament diferida. I
l’automatisme sempre té un punt de falaç. I, es clar, veure negre
sobre blanc el producte del que diem és un exercici d’autoreflexió
que a vegades evita mals majors.
Amb
tot, fa uns mesos em vaig decidir a aplegar alguns dels meus textos
breus, proses i versos, en un recull sense pretensions, un
trencadís de paraules i emocions viscudes o recreades, que
presentaré entre amics el proper 25 de febrer. Us hi espero!
Ai, senyor! On anirem a parar! Docents indignats perquè ara diuen que ens exigiran el C2... Quina por, oi? Ja no sé si riure o plorar. Jo més aviat constato poca dignitat per part tant dels uns com dels altres: els governants, per voler posar pedaços amb normatives afegides amb calçador (visca la improvisació!); els docents que fan tants d"escarafalls, per no tenir la dignitat de procurar conèixer prou la llengua pròpia per ells mateixos, sense necessitat d'imposicions, tenint en compte que som referents (volent o sense voler). Els governants van tard volent arreglar a cop de decret el desori, però encara em sap més greu que hi hagi companys d'ofici per als quals tenir un nivell de llengua prou acurat sigui un maldecap i no una qüestió d'amor propi i de dignitat fora de qualsevol discussió. Repartir i/o exigir títols i certificats mai no serà una solució, però d'aquí a lamentar-nos com criatures malcriades perquè ara algú ens vol demanar el que ja ens hauria de sortir de nosaltres...
Lluís Llach, "Silenci" (àlbum I si canto trist, 1974)
Tot just avui m'estreno al blog aquest any. I no és per mandra. Creieu-me que mirar d'atrapar el que és inabastable es fa feixuc. I és el que, poc o molt, la majoria dels meus companys de feina i jo estem intentant des de fa dies. Vam arribar a vacances sense alè i n'hem tornat pitjor: aquestes setmanes de retorn a les aules estan sent estranyes, difuses, confuses... gairebé ratllant l'esperpent diari. Entre protocols mutants, interpretacions dubtoses, excés de zel d'uns, tantsemenfotisme d'altres, baixes, recaigudes, antígens, PCR, substituts que no arriben, vacunes i paracetamols, fer classe centrats és gairebé una odissea. Però anem trampejant el temporal amb una sabata i una espardenya, amb més voluntat que certeses i, probablement, encerts. Molts encara anem resistint. Ja ens arribarà el moment. Malgrat certa creença popular que podem aguantar-ho tot -i en la qual es deuen basar els nostres inefables governants a l'hora de decidir- som humans i també patim. Una miqueta, si més no. I també ens encomanem. I si necessitem mascaretes mínimament decents ens hem d'autoabastir. I ni tests d'antígens ens ofereixen... Tranquils, però, que ja estem acostumats a parar l'esquena (i la galta)!
Obrir el correu, encarar el passadís cap a les aules, revisar les absències i confinaments o comprovar el full de guàrdies per cobrir és un sobresalt continu per a qualsevol que tingui encara una mica de sensibilitat. Però tranquils, que podem amb tot... fins que no es demostri el contrari. Jo, de moment, en somnis ja em veig amb el cap en flames. I no crec que sigui un nou superpoder adquirit amb la pandèmia. Encara que també podria ser que des del departament d'educació decidissin habilitar a tots els docents (i als equips directius que han de capitanejar la gestió diària d'aquest caos sense flotador ni bots de salvament!) un altre nou, flamant, i inútil perfil: el de "Superherois Covid-19". Gràcies!
D'aquí a unes hores començarem a enfilar els dies i les promeses d'un altre any esmunyedís. I ho farem, tossudament, amb l'esperança que sigui millor que el que ara acomiadem. No ens farem grans propòsits: fa anys vam fer ben nostra la dita que qui tot ho vol, tot ho perd. La saviesa dels avis feta nostra. Així que tornarem als nostres petits i més aviat modestos propòsits, sense massa escarafalls. Al cap i a la fi no podem pas queixar-nos de com es porta la vida amb nosaltres. "Viu i deixa viure" podria ser un bon lema per anar passant per aquesta vida que indefugiblement se'ns escurça a cada pas, però que a cada pas, també, ens ofereix nous reptes, per minsos que ens puguin semblar. I ens hi agafarem amb força i il·lusió per continuar trescant per camins inconeguts o per trepitjar amb fermesa els que ja hem fet i refet innombrables vegades. La vida és això: buscar la llum a l'horitzó després de cada posta, esperar l'albada després de cada nit de fosca, despertar dels malsons per córrer sempre a atrapar somnis... Aviem les penes i fem de la il·lusió divisa!
Un altre Nadal que ens toca passar a casa, recollits i sense excessos... Reposarem de tot i de res mentre ens hi adaptem. Perquè ens ha tocat viure temps desconcertants, que ens posen a prova i ens limiten. Però el que no tenim limitat és la capacitat de somniar. Fem-ho, doncs, a l'espera de dies millors, sense oblidar que els dies feliços en gran mesura ens els fem nosaltres, amb la nostra actitud.
