Diuen que el que escric és literatura del jo, sorgida de l'experiència. Segur que sí, sense obviar que l'experiència sorgeix d'allò que vivim, però també del que llegim, escoltem, sentim, imaginem, interpretem... Quan escric, soc jo i, alhora, no soc jo.
Tornant al petit acte de divendres al Casino Menestral: mai no m'hauria imaginat viure un moment així. En un entorn proper i recollit les paraules sempre generoses de la Carme i l'Anna Maria em van afalagar un no dir. Sort de la mascareta, còmplice per ocultar en part l'enrojolament provocat per uns afalacs hiperbòlics i ben intencionats d'unes dones carregades de sensibilitat i saber fer. No podia tenir millors padrines! I ja se sap que les padrines sempre tendeixen a la sobreprotecció. Però també en saben molt d'encoratjar amb paraules balsàmiques.
Moltes gràcies a tots els que hi vau ser, tant físicament com d'esperit!
Us deixo aquí, de nou, els versos que donen nom a Trencadís:
El meu jo és fet d'un trencadís
de clams xiuxiujats amb la veu nua,
d'arestes de la vida que em brolla
enmig de silencis eixordadors.
El meu jo és fet d'acceptacions,
de certeses, dubtes, precs i renúncies,
de les fiblades punyents de la vida
i de dolors, balsàmics o de fel.
El meu jo és cosit de bocinets,
sang que flueix, rebel o resignada,
de carn madura que silent s'esqueixa,
glopada dels sentits ennuegats.
La meva vida pot tenir del blau
tots els matisos i més, sense fronteres,
o pot ser el paradigma dels grisos.
EXISTÈNCIA:
Conjugació imperfecta del viure,
declinació de l'ara i l'aquí.
