Ara no sé si això era el que volia dir...

Fa dies que corro el risc de perdre'm enmig de tanta pèssima retòrica exculpatòria d'uns i altres. No sóc tan ingènua com per creure que tothom qui perd l'alè i/o el fil enmig dels seus embrollats discursos ho fa per ineptitud; o que la culpa de tanta incapacitat discursiva és de la timidesa dels oradors o de la mala gaita dels que els interroguen, interpel·len o qüestionen... Noooo! Parlar molt per no dir res és també una estratègia. I ve d'antic: no té res d'original.

 

Per ser franca, he de reconèixer que l'espectacle fins i tot tindria gràcia... si no fos perquè tots plegats se'n foten del mort i de qui el vetlla, és a dir: dels més que soferts ciutadans de peu de carrer.

Sí: anem parant l'esquena i la galta, sacrifiquem-nos en nom del bé comú, acceptem les retallades diverses com un mal menor, però necessari... i, sobretot, callem. Perquè, és clar: o no hi entenem res, o som uns insolidaris i egoistes o prenem partit per qui sap qui! Però què és això? Ja n'hi ha prou! No era això el que s'esperava de la plebs en societats feudals? resignació, conformisme, submissió.

 

Si no ens dotem d'eines com l'educació (i no només l'ensenyament!), ens aboquem a una societat desafecta, sense voluntat i sense il·lusió.

 

Sabeu què? Potser no és la millor manera, però mentre siguem capaços de continuar-nos-en rient de tants despropòsits vol dir que encara ens afecten. El somriure, la ironia, i fins el sarcasme, són, sens dubte, catàrtics i necessaris. Qualsevol cosa, llevat de la indiferència.