9 de gener del 2016

Júlia, la nostra Júlia!



La nostra Júlia ja ha fet divuit anys! Divuit anys viscuts de pressa; a vegades potser amb massa impaciència i amb ganes de cremar etapes a deshora. Però amb el temps ha anat aprenent a assaborir els moments i a esperar. I així ha arribat a la majoria d’edat. Ha crescut, i fins ha madurat: i ara ja sap fins i tot què vol ser de gran! Per molts anys!

La nostra Júlia va arribar al món amb ganes de menjar-se’l. Però, de fet, el menjar no ha estat mai el seu fort. Santa paciència! De lletres, però, es va fer un fart de devorar-ne quan era nena; lletra impresa, arròs bullit, patates fregides, filets ben tendres i flams de la Fageda. I així va créixer: llepafils i esprimatxada. I a punt d’aprofitar sempre bé les hores de son.

La nostra Júlia és un cul inquiet amb ànima d’artista. Per això de ben petita ja van portar-la a ballar. I, caram si balla! Amb tutús, malles, monyos, cua o la cabellera ben deixada anar... Però el ballet clàssic era massa formal: ella era més moderna i descarada. I ara ja és la reina de la pista els dissabtes a la nit! Deu tenir un club de fans ben assortit!

La nostra Júlia és petonera, dolça i afalagadora (“zalamera ” com ella sola). La nineta dels ulls del seu pare, només faltaria! Però també és tot un caràcter... Com ha de ser!

I la nostra Júlia, perquè no dir-ho, també és xerraire, estrident, descarada, presumida i capritxosa. I, és clar, guapassa com ella sola, sobretot quan sap trobar la mesura justa i no es pinta massa. Segur que no passa inadvertida enlloc...

I avui, que celebrem plegats que la nostra Júlia fa anys, no em puc estar de dir-li, amb la mà al cor i el millor dels desitjos:

Júila: aviat viuràs la teva divuitena primavera. I ho faràs havent après moltes coses. I amb moltes més per aprendre’n encara! “Sapere aude” deia Kant: “atreveix-te a saber”, gaudeix aprenent de la vida... un bon lema per encarar qualsevol circumstància. No l’oblidis. 

Fins ara la teva existència ha estat dolça. Però la vida és una rosa que també té espines.  Esperem que sàpigues anar aprofitant totes les lliçons que t’ofereixi a partir d’ara i que hi vagis trobant el teu lloc. I que, per sobre de tot, siguis capaç de ser feliç sense deixar de fer feliços els que més t’estimen. Per molts anys, nineta!

 Tieta Àngels

Figueres, 9 de gener de 2016


No em puc estar d'acompanyar aquestes paraules amb el magnífic poema de José Agustín Goytisolo cantat per Paco Ibáñez "Palabras para Julia"

Tú no puedes volver atrás porque la vida ya te empuja...

6 de gener del 2016

Nit de Reis (a la meva Jana, que ja es fa gran...I al seu/meu Roger, gran germà gran)

Tant se val si eren tres o no. Tant és si eren reis, mags, savis, o tot alhora. Tampoc no hi fa res si viatjaren des d'Orient o si provenien de Ponent, ni si el seu camí va ser poc o molt llarg. Què hi fa si els guià un estel, un àngel o una il·lusió? De fet, ni tan sols importa si foren o no foren. Ni si són o no, ni qui són... Els Reis d'Orient són, això sí, màgics!
Perquè diuen que com cada gener, també aquesta nit freda tornaran. Faran seu el do de la ubiqüitat i ens recordaran que cal allitar-se aviat i tenir prou paciència per no saltar del llit massa d'hora, àvids de sorpreses.
Passaran per casa, sigil·losament, carregats de bones intencions i d'il·lusions (i amb alguns paquets a l'esquena!). Vindran amb pas feixuc, embafats de massa ressopons benintencionats -no es poden refusar les invitacions, oi?- i, potser, fent tentines de tants tastets etíl·lics (i sort n'hi ha que algunes cases opten per l'aigua per a abeurar-los!).
Ens semblarà sentir-los quan entrin, però callarem i tornarem a prémer els ulls ben fort, com quan érem nens, perquè el miratge no s'esvaeixi. I continuarem somniant. Serà un somni dolç. Els Reis potser no hauran pres nota del que els demanàvem. Qui sap si no ens han entès la lletra, si s'ha perdut la carta, si el nostre missatge ha anat a la safata del correu brossa o si no tenien prou cobertura... Amb tantes missives, potser s'hauran tornat a fer un embolic. Pobres! Tenen tanta feina aquests dies! I es fan grans. I a vegades fins repapiegen. Però, repatanis com són, segur que tornaran a passar per casa i alguna cosa caurà. Encara que alguns els deixin les portes tancades, fent-se els desmenjats, qui més qui menys anhelarà rebre alguna espurna de la il·lusió d'aquesta nit. I en gaudirem, encara que només siguin les escorrialles.  Hi ha il·lusions que perviuen sempre.
Amb aquests Reis no hi ha República que hi valgui. Feliç diada!

23 de desembre del 2015

Altre cop Nadal




Un any més que ens rellisca ple d’afanys...

Se’ns  fan  ara avinents tantes certeses!

I  fem balanç de voluntats disperses,

que potser no hem sabut atrapar.



Amb els ulls clucs als anhels fugissers

ens fem novament les velles promeses ,

i esperem ser capaços de proeses

com si no en fos una el poder-hi ser.



Sense excuses, perquè n’ha arribat l’hora,

ens afegirem a dir el que toca,

amb tota la fe que,  ara  potser sí,

 podrem casar els somnis i els delits!


Bones festes!

10 de desembre del 2015

Hallelujah!



Ho confesso: avui m'ha mogut a escriure la música, el desig d'escoltar de nou aquesta cançó i de fer-ne la banda sonora d'unes reflexions minses. Ben lluny de cap altra pretensió que no sigui donar sortida a un batec irrefrenable de l'ànima. L'he escoltada en una meravellosa versió per a instruments de corda dels alumnes del Casino Menestral i m'he deixat portar... Què tenen certes melodies que ens atrapen? Per què hi ha veus trencades que ens esgarrapen els sentits i ens fan sentir vius en els moments més insospitats? La banda sonora de cada vida està construïda sobre un trencadís immens de moments diversos, de melodies divergents, de veus variades, d'estils irreconciliables, d'harmonies difícils de casar. Quina meravella, oi? I encara diria que el que més em meravella és que ens puguin emocionar coses tan diverses! La nostra vida no té una banda sonora: s'hi sobreposen diverses bandes sonores. Com passa amb la lectura (als lectors que la saben estimar), la música ens convida a gaudir sense complexos de l'exclusivitat de cada moment i a no caure en el parany d'acomplexar-nos per tenir gustos variats, més enllà del que diguin els cànons, les crítiques, les modes, els entesos, les convencions... La música també ens empeny a trobar instants de gaudi, refugis de confortable recolliment o d'expansivitat desimbolta, plaers secrets o compartits, instants únics d'emocions irrepetibles. Gaudim-ne!
I, si em permeteu, mirem de fer-ne l'aliat perfecte per ajudar-nos a fer més passadors tràngols que ens fan presa, dies de grisor perenne, afanys que no podem defugir.
De moment, avui el concert de Nadal de l'Escola de música del Casino Menestral al Teatre Jardí m'ha semblat un exquisit aperitiu pels dies que ens vénen a sobre. Fa uns dies ja vam tenir un petit preludi quan la Coral del Sant Pau va acompanyar l'esncesa de llums nadalencs de Figueres. I diumenge vinent, els petits cantaires posaran el seu granet de sorra per la Marató de TV3 en la cantada de la Rambla.
En resum: gaudim de la música sense complexos! Al cap i a la fi, és un dels millors còmplices per acompanyar-nos pels viaranys diversos de la vida. I fem que les nostres bandes sonores siguin ben eclèctiques, ben sentides i ben viscudes!

24 de novembre del 2015

Sardanes

Divendres passat a Calella van proclamar la ciutat de Figueres Capital de la Sardana 2017. Just quan es compliran 200 anys del naixement de Pep Ventura. I em fa il·lusió.
Diuen els meus pares que amb prou feines caminava que ja vaig començar a puntejar sardanes. Herència, deien al poble, del meu avi Mariano, que n'era un gran ballador. El meu pare no en va heretar els aires, pel que es veu, però alguna cosa va arribar als néts. Jo no recordo l'avi ballant sardanes. Tampoc recordo els meus primers saltirons. Òbviament, la meva memòria no arriba tan enllà.  Però sí que recordo com em posava de puntetes i m'empassava la vergonya perquè em fessin lloc a la rotllana a les ballades del dissabte de la plaça Catalunya. En aquella plaça amb flaire de mar, que els diumenges acollia el mercat, vaig créixer tot ballant sardanes els dissabtes d'estiu. I no devien ser pocs els turistes que se'n tornaven de les vacances a Roses amb una foto al rodet d'una nena que els havia cridat l'atenció puntejant enmig dels grans en aquelles rotllanes festives! 
El complement d'aquelles ballades d'estiu eren els cursets de sardanes de la SUF, cada divendres al vespre. El meu germà Alfons i jo hi anàvem cada setmana i les notes de la "Llevantina" i la "Maria de les trenes" ens van acompanyar uns quants anys, mentre en Jordi de la farmàcia ens animava a aprendre "la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". És clar que la insistència no és mai prou pòsit per fer que un ballador amb poca traça esdevingui un sardanista brillant. L'Alfons va desistir en l'intent... fins que es va convertir en trompetista i -qui hi havia de dir!- de cobla en cobla i de poble en poble les sardanes s'han convertit en la banda sonora de la seva vida.
Aleshores el germà petit encara no ens podia acompanyar... massa petit per seguir les nostres aventures (les sardanes del divendres, els assajos a la coral rosinca dirigida per en Moisès Garriga, els dissabtes d'estiu a la plaça, els carrets de les llaminadures al carrer de davant, el cine dels grans i el cine dels petits, les havaneres a la platja de la Perola...). Però els anys van passar. Les meves companyes de fatigues i jo havíem tingut temps d'aprendre de mestres a les ballades d'estiu (en Bonaterra, en Gabriel, en Jordi... i tants altres que van tenir la paciència i la il·lusió d'ensenyar-nos a sentir i fer nostra la melodia de la sardana!).
En Joan no va viure aquests estius de la meva infància. Ens portem vuit anys. No són molts, però són suficients.  Tant se val. Un dia l'Alfons va començar a estudiar música. No en veníem pas de mena: un veí que teníem aleshores, el gran contrabaixista vilafantenc Josep Quer, va descobrir que aquell vailet, més aviat maldestre quan tocava de ballar, tenia una gran oïda musical. Sense músics a la genealogia, devia venir de la mare, que tot el dia refilava per casa i enyorava els anys que cantava a la coral d'aficionats del seu petit poble, a tocar de les Gavarres. Qui ho havia de dir! Pocs anys després en Joan va seguir les passes de l'Alfons i es va formar, també, a l'escola de música del Casino Menestral, on ara duc els meus fills... I de la música en va fer també ofici. I vet aquí que en Joan petit ja fa temps que se'ns va convertir en un Mestre (en el doble vessant d'ensenyant i compositor -de música de cobla, però no exclusivament-) amb un currículum ben llorejat.
I vet aquí com els Vila Safont, en lloc de, simplement,  repartir les sardanes, van decidir repartir-nos-les: la gran en balla, el mitjà en toca i el petit, les crea! Per molts anys!

Crec que avui és de justícia presentar-vos el bloc del meu germà: 

I una obra seva: